Alejandra Soler, un nom bonic

26 juny 2017 01:00h

M’agraden les paraules. Dit així, sona estrany, però el que vull dir és exactament això: m’agraden les paraules de la mateixa manera que hi ha a qui li agrada Nat King Cole, fer sudokus o la cuina vietnamita. M’agraden, doncs, les paraules per elles mateixes, més enllà de l’estudi de la llengua com a sistema o de la literatura com a art. Pense que cada paraula té el seu propi batec, un poder ocult i una melodia única i és per això que pense que és molt, però que molt important, triar la paraula correcta en cada moment i el nom més apropiat per a cada persona. En certa manera, pense que podem ser dues persones ben diferents segons si tenim un nom o un altre, com també pense que, ja que esta vida pot ser d’allò més dura i complicada, mai està de més començar-la xafant fort amb un nom que sone bé i que tinga un significat bonic.

Alejandra Soler em sembla, des d’aquesta perspectiva, un nom preciós per a una escola que comença a caminar. Més encara quan es tracta d’una escola que, tot siga dit, és més que això: és el fruit d’una dècada de lluita veïnal a Russafa per tal d’aconseguir un segon centre públic al barri, a banda de l’històric Balmes. Fins a la creació, ara fa tres anys, d’este nou col·legi, batejat provisionalment amb el seu nom administratiu,“col·legi número 100”, a un nombre molt elevat de xiquets i xiquetes del barri no els quedava més remei que, o bé matricular-se a un dels concertats de la zona (quasi tots religiosos) o bé optar a alguna de les cooperatives concertades situades a una distància considerable en autobús de la ciutat. Dues opcions ideològicamento posades, però, no obstant, amb quelcom en comú: en l’una i en l’altra, per motius diferents, no tots els xiquets tenen cabuda. L’arribada d’esta nova escola pública ha significat, doncs, una gran conquesta del i per al barri i és per això que calia triar un nom que estiguera a l’altura. La bona notícia és que ho han aconseguit. I tant que sí.

Alejandra Soler, a banda d’un nom bonic i amb força, és la protagonista d’una de les biografies més extraordinàries que he llegit mai, tot i que, si més no fins fa poc de temps, també de les més desconegudes. Esta dona apassionada i valenta va nàixer a València el 1913. Des de ben prompte deixà clar el seu propòsit de viure la vida amb la màxima intensitat, més enllà de les convencions de l’època que li tocà viure, i també la seua voluntat de canviar el món, més enllà dels obstacles que trobà en el camí. Així que als catorze anys ja era una activa sindicalista estudiantil contra la dictadura de Primo de Rivera, poc més tard una atleta reconeguda i, també per aquella època, una de les primeres dones universitàries de València.

Fent ja de mestra, una mestra compromesa amb l’educació pública fins al moll de l’os, Alejandra s’implicà en els moviments de renovació pedagògica que portaren els nous vents de la República, però, sobretot, treballà en cos i ànima amb un propòsit essencial: l’accés a l’educació de les classes més desafavorides. “L’objectiu primordial“–va declarar temps després en una entrevista– “era, i és, que tots tinguem accés al coneixement i la cultura, perquè no es queden en mans d’uns pocs; els pocs de sempre”.

Principis com aquest, i d’altres semblants, la feren posicionar-se amb el bàndol republicà en esclatar la guerra civil, raó per la qual, el 1939,hagué de fugir d’Espanya. Després de passar un temps en un camp de concentració francés,acabà establint-se a Leningrad, on va ser mestra i protectora dels anomenats “nens de la guerra”. Després de trenta-dos anys d’exili a l’antiga URSS, Alejandra Soler retornà a sa casa del barri del Carme de València, on mai pogué tornar a fer de mestra, però on seguí lluitant incansablement tot i la seua avançada edat, per exemple, sumant-se a moviments com el 15M o la Primavera Valenciana . Per tota esta vida de compromís i coratge, Alejandra Soler va ser nomenada per l’alcalde Joan Ribó l’any 2015 Filla Predilecta de la ciutat de València i, l’octubre passat, va ser guardonada amb l’Alta Distinció de la Generalitat. Allí, davant d’un públic que, emocionat, a la fi coneixia i, per tant, reconeixia la seua tasca, animà tots els assistents a “treballar per un món millor”.Estes paraules li suposaren una llarga i sentida ovació, la seua història ocupà les primeres planes de molts mitjans de comunicació i pocs mesos després, el març passat, Alejandra Soler moria envoltada dels seus amics íntims, als cent tres anys.

Així que, sí, esta dona extraordinària ben bé es mereix donar nom a una escola i,de fet,així ho han decidit la comunitat educativa i el barri en un procés participatiu veïnal en el qual ha resultat vencedora l’opció compromesa envers altres opcions més neutrals i, si se’m permet, bastant ridícules, com“La joia de València” o “Col·legi 100”.

No ve de nou, açò de pretendre buscar la “neutralitat” en els afers d’educació. Es palpa, de fet, en les reserves que presenten molts claustres i molts consells escolars a l’hora de definir en quin projecte de centre creuen, una tasca que suposa, inexorablement, un posicionament polític de primera magnitud. Un posicionament que actualment es defuig i que, no obstant això, és tan desitjable com necessari: és la brúixola que assenyala la direcció cap a la qual han de remar els esforços diaris dels mestres que habiten un mateix centre, amb la fi de dotar-lo de coherència i de personalitat pròpia, cosa que potser siga una de les qualitats més definitòries d’una bona escola.

Així que, quan mire la guia de centres de la conselleria d’Educació i llig noms de col·legis tan grisos com “Comunidad Valenciana” o “Sector Aéreo”, em pose a tremolar perquè, deixant de banda la manca de gust o d’imaginació, són el símptoma d’un problema d’abast molt més profund i preocupant davant del qual ens estem tapant els ulls. Com també ho fem, molt més encara,davant del fet, vergonyós i feridor que, de les noranta escoles públiques que hi ha a la ciutat de València, només quatre tinguen nom de dona.

Per tot açò, Alejandra Soler em sembla, no només un nom bonic, sinó, de fet, dels millors noms d’escola que he escoltat mai. Pel que significa, per com ha estat triat, perquè es valent i pren partit i, potser també, perquè, amb una mica de sort, tal vegada siga molt prompte l’escola de la meua filla. Tant de bo que siga així.

next