Trencar el silenci: memòries de violència

27 juny 2017 01:00h
Activista feminista

Vaig deixar de riure de colp quan se’m van creuar al camí. Vaig acatxar el cap i vaig voler tornar sobre els meus passos. Ràpidament se m’abalançaren: l’un em va subjectar els braços, l’altre em va ficar les mans davall de la camiseta. Vaig aguantar la respiració, retorcent-me, tractant de soltar-me sense èxit. Eren dos xics majors del meu col·legi, els mateixos que em tocaven el cul en el pati. “Són coses de manyacos”, van dir les nostres famílies. Tenia 11 anys.

No sóc l’única.

Es desperta i sent com algú li oprimeix el cos, menut. És un dels hòmens que l’ha convidada a beure durant la festa, un familiar llunyà deu anys major que ella. No porta pantalons. Fernanda* acaba de complir-ne 15. No pot moure’s, tampoc cridar, potser l’alcohol, potser la por. Està sofrint una violació la nit de Cap d’Any a ca sa tia. Quan algú intenta entrar en l’habitació, ell para i diu que està ajudant a vomitar la nena. Després, ella conta el que ha passat, però només escolta retrets. És culpa seua per beure i seduir-lo.

Paula* va quedar amb un dels seus millors amics. Ella acabava de deixar una relació i necessitava parlar, plorar. Ell volia “consolar-la”. La besà de sorpresa i avançà ràpidament, li va traure la roba i l’agafà quan ella es movia per separar-se’n. Dir no no va ser suficient. Va haver de cridar i empentar amb totes les seues forces per poder llevar-se’l de damunt. Així i tot, ella va quedar com una exagerada.

Totes tenim una història comuna.

Fa un any que el timbre del pis de Marta* sona insistentment a deshores. Un home està obstinat a pujar i parlar amb ella. És client del bar del seu carrer, on passa quasi tot el dia bevent. Fa un any que Marta entra i ix de sa casa amb por, fins i tot canvia els recorreguts i evita passar per certs llocs. Marta porta pots de laca en la bossa de mà i vol apuntar-se a classes d'autodefensa. Fa uns dies va anar a la policia.

Laura i altres tres amigues, eixint de l’institut, s’adonaren que un cotxe les seguia. Dintre hi havia un xic masturbant-se. Van anotar la matrícula, cridaren la policia i denunciaren. El conductor tenia antecedents per acaçament. “Açò demostra que les xiques no estan mentint”, va dir a les famílies l’agent que els va prendre declaració. També els va recomanar que foren tapadetes al judici. El pare de Laura es va enfadar per haver de deixar el treball per acompanyar-la a la comissaria. Sa mare encara bromeja amb aquest episodi. Pensen que fou una tonteria.

Totes.

Fàstic, angoixa, por. Cristina ho descriu com una violació massiva. Quinze tios accediren sense permís a l’habitació de l’hotel on tenia intimitat amb un home que havia conegut eixe cap de setmana. El desconegut pertanyia al grup, estaven de vacances a la ciutat. Beguts, despullats, rient, li van proposar tindre més companyia en el llit. Ella, mig nua, es tapava com podia amb els llençols, fins que, cansada que no li feren cas, es va alçar i se’n va anar. No la tocaren, però se sentí envaïda, ultratjada. Va tardar moltíssim a contar-ho. Vergonya, culpa.

El veí de María* la va agredir sexualment en l’ascensor de l’edifici que comparteixen des de fa trenta-cinc anys. Ho va denunciar amb el suport de la seua família, encara que no es va activar cap ordre d’allunyament i viu, des de 2014, amb l’angoixa de trobar-se’l en entrar o eixir de sa casa. Sent ràbia i impotència per l’autonomia i l’alegria perdudes durant aquest temps. La sentència judicial el condemnà a presó i a estar tres anys a més de 200 metres d’ella. Ha recorregut.

Contar-ho, compartir-ho és un acte alliberador i necessari per desnomalitzar i desconstruir les pràctiques quotidianes de violència masclista.

Núria* va ser cambrera d’un pub cool del centre. El propietari del local li ficava mà, la besava, li feia comentaris obscens, li oferia diners per tindre relacions sexuals, fins i tot la va tancar en el magatzem per tocar-la. Tots ho sabien, ningú feia res. Va ser conscient de l’acaçament sexual que patia al treball quan va entrar en un grup feminista. Vol denunciar.

Tu has tardat 3 minuts a llegir-les; jo una hora a recollir-les en paper. Podríem continuar...


*Nom fictici 

next