El passat dissabte la meua ciutat feia goig. Aquesta és ben bé una de les millors sensacions que es poden experimentar, la de sentir-se orgullós. Segons el diccionari, l’orgull és un “sentiment de satisfacció per coses pròpies a les quals s’atribueix mèrit”, per això no és gens estrany que “orgull” siga la paraula emprada per a la celebració en què cadascú se sent lliure i satisfet de ser com és. Aquest era, de fet, el lema escollit per a la marxa de l’Orgull a València el passat 24 de juny: “Exigim un món lliure per ser com som”. Les persones del col·lectiu LGTBI no sols haurien de sentir-se orgulloses per ser com són, sinó per haver lluitat, per haver-se arriscat i defensat una societat plural i respectuosa que presente les diferències com a riquesa i no com a imperfeccions. Gràcies a ells, València dissabte passat era orgull i festa. Era música de carrosses i de batucada. Era colors de disfresses i de banderes. Era respecte i alegria de tothom, i això feia -i fa- goig.
Va ser un dia digne de recordar. La gent s’expressava ballant, cantant i, fins i tot, amb la vestimenta, la qual abastava disfresses, conjunts únics i propis o colors estampats a cossos despullats. La música envaïa els carrers i els desconeguts se saludaven fraternalment. En mig d’aquella gaia espiral, una xica cridà la meua atenció. Érem dins d’una botiga i al carrer sonà una traca com a part de la festa. Tothom cridava exultant allà fora. Aquesta xica, però, es girà cap a mi amb un semblant espantat i contret. Quedà petrificada en mig d’aquella botiga de roba, amb el rostre completament roig de l’ensurt i de la vergonya en adonar-se’n que tothom la mirava. Moments més tard, eixí una altra xica del provador que es dirigí cap a ella, encara quieta, i intentà tranquil·litzar-la. En francès, semblà explicar-li que només havia estat un petard i ambdues eixiren de la botiga esquivant les mirades de la resta. L’expressió d’aquella xica em retornà a un món miserable i obscur. Un món on l’odi s’obre pas mitjançant estereotips i prejudicis. Un món amb l’esgarrifosa col·locació “violència institucional” dissimulada entre estats ornamentats de democràcia i benestar. Un món on les celebracions com la del passat dissabte s’entelen darrere de la por i la intranquil·litat amenaçadora d’un camió en mig de riuades de gent o d’un espai tancat amb molta afluència. En definitiva, un món on la intolerància compta amb un catàleg infinit de termes acabats en “fòbia”. Homofòbia, transfòbia, bifòbia, islamofòbia, gordofòbia, xenofòbia però també misogínia, sexisme o racisme.
La primera marxa de l’Orgull a València fou el 1979, justament deu anys després de les valentes protestes a Stonewall Inn. Casualitat o no, un any abans -el 1978- Gloria Gaynor publicava l’I will survive. En el primer vers, Gaynor es confessa petrificada, igual que la xica de la botiga, però després de nits de reflexió i tres discotequeres estrofes, el seu potent doll de veu proclama que sobreviurà, com nosaltres ho farem al llòbrec món en què pot semblar que vivim, com ho fa el col·lectiu LGTBI cada dia. Gloria Gaynor ens ho canta perquè, en dies com el passat dissabte, puguem cridar als quatre vents que sobreviurem, que tenim tota la nostra vida per viure-la i tot el nostre amor per donar.
