Crònica d’una platja

L’any 1902 es va començar a construir el port de Sagunt. Una fita històrica per a l’economia de la comarca del Camp de Morvedre, en particular, i del País Valencià, en general, però, també, aquest és l’any que marca l’inici de la regressió de les platges que quedaren situades al sud del nou port, vull dir les del Grau Vell, la de la marjal del Moro, la Puçol i, en part, la del Puig de Santa Maria.

Els temporals de llevant tenen el mal costum d’emportar-se l’arena de les nostres platges, una arena que hi és retornada pels corrents del nord. Si al nord interposes un obstacle que vas fent créixer al llarg dels anys, doncs s’inicia un temps marcat per la regressió del litoral.

Quan jo era un xiquet, anar a la platja, que és a tres quilòmetres del nucli urbà, era tota una aventura. Les famílies baixaven amb el carro (després ho farien amb els primers cotxes utilitaris), posaven un tendal i dinaven a vora mar, mentre el meló de tot l’any o el meló d’Alger es refrescava dins d’un poal ple d’aigua. No fèiem castells. L’arena feia anys que havia desaparegut i el litoral era a vessar de residus de ferro dels Alts Forns, de carbó mineral i de quitrà, un quitrà que s’enganxava impertinent a la pell, als banyadors i a les tovalles.

D’estiu a estiu, la platja reculava a poc a poc fins que, en la dècada dels huitanta, es comptabilitzà una pèrdua superior als cent metres.

Els infants de la meua generació baixaven a la mar en bicicleta, pegaven algun capbussó i després anaven a pescar granotes pels sequiols de les antigues marjals. Ens vam criar amb el mite d’unes defenses antiaèries que, en la dècada dels trenta, havien estat construïdes a unes desenes de la línia de la costa i que, ara, eren sota l’aigua. D’adolescents, els més agosarats van arribar a eixir a la seua recerca i les van trobar.

La platja del meu poble, situat en l’extrem septentrional de la comarca de l’Horta, durant el segle xx fou una platja de casetes familiars amb dos berenadors on se servien sangries, cervesa fresca i plats curulls de caragols i tres restaurants famosos per la qualitat de les seues paelles i les anguiles amb allipebre. Era una platja de còdols, sense dunes d’arena i en constant retrocés, el qual en la dècada dels setanta la va salvar de la voracitat urbanística que patiren els pobles veïns del Puig de Santa Maria i la Pobla de Farnals, encara que el terme no se salvà de la voracitat dels depredadors de la rajola. Després d’uns quants incendis als darrers contraforts de la serra Calderona, es construïren unes quantes urbanitzacions.

Durant la dècada dels setanta, algunes famílies, enyoradisses d’una arena que mai no havien conegut, cada diumenge amb les bosses plenes d’entrepans, botelles d’aigua i tovalles agafaven l’autobús per a retrobar-la a l’altre costat del port.

Els Alts Forns han passat a la història junt al ferrocarril que els subministrava el mineral de ferro... A la platja del Grau Vell i, fins i tot, en bona part del parc natural de la marjal del Moro encara es poden trobar abundants restes de l’activitat de la desapareguda industria metal·lúrgica.

Durant el nou segle, la platja de Puçol ha patit noves transformacions, el nucli urbà ha crescut, s’han fet nous carrers, s’han obert places i plantat jardins, s’ha construït un passeig marítim, així com un grapat d’esculleres. La platja s’ha cobert d’arena provinent d’altres contrades per tal de donar-li una imatge amable, menys abrupta, més cotitzable amb l’objectiu d’atraure el turisme. S’han aconseguit banderes blaves. I, a pesar de tanta inversió, la regressió continua, una regressió que s’intenta parar inútilment soterrant bona cosa de diners públics. Mentrestant, la marjal del Moro només és separada del mar en alguns llocs per una llesqueta de terra, que, quan desaparega, serà la porta per la qual l’aigua salada negarà les llacunes properes. Hi ha qui, d’una manera exagerada, afirma que, en unes dècades, amb l’ajuda del canvi climàtic, la localitat de Nàquera, situada a la comarca del Camp de Túria en el cor de la serra Calderona, serà port de mar. Jo, per si de cas, no ho negaré amb massa rotunditat.

Mentre escrivia aquest text no he pogut deixar de pensar en unes paraules de l’escriptor Miguel Delibes “Todo cuanto sea conservar el medio es progresar; todo cuanto signifique alterarlo esencialment es retroceder”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat