Les setanta edicions de Cannes, primer festival del món, motivaren nombroses celebracions, les més significatives de totes elles, la foto de família dels invitats –on hi hi havia palmes d’or per a donar i vendre– i la projecció amb caràcter d’homenatge de la fins ara darrera pel·lícula del veterà André Techiné, Nos années folles, que no vaig poder vore i que va despertar divisió d’opinions. Seguir la secció oficial –em faltaren molt poques–, vore alguns brillants títols en la secció especial i fora de concurs, deixar-se caure per Un Certain Regard, Quinzena de Realitzadors, o vore en la Setmana de la Crítica l’única pel·lícula de producció espanyola present en tan luxós festival –un curtmetratge de Laura Farrés, titulat Los desheredados, finalment premiat– suposava suficient esforç.
El jurat de la secció oficial, presidit per Pedro Almodóvar, reunia l’actriu i directora Agnés Jaoui, la cineasta Maren Ade, el compositor Gabriel Yared, l’actor Will Smith, les actrius i productores Jessica Chastain i Fan BingBing i els cineastes Paolo Sorrentino i Park Chan Wook i va acabar elaborant un palmarés poc afortunat i premiant amb la Palma d’Or a Ruben Ostlund per The Square. Els premis d’interpretació foren per a Diane Kruguer i a Joaquin Phoenix i, el premi especial, per a Nicole Kidman. També es va recordar la pel·lícula sobre el Sida de Robin Campillo, 120 battements per minute, per al Grand Prix, i se li va atorgar el premi de direcció a Sofia Coppola per un remake insuls d’una gran pel·lícula de Siegel i Eastwood, The beguiled/El seductor. Es va encertar relativament amb el premi del jurat, per a Nelyubov/Manca d’amor, de Kornél Zvyagintsev, oblidant completament a François Ozon (L’amant double) i a Michael Haneke (Happy end), probablement els dos cineastes/films més seriosos de la competició.
