Mai no escriuré sobre vosaltres

30 juny 2017 01:00h

—És molt difícil escriure sobre sexe en una novel·la —digué Alessandro Baricco—. Hi ha quatre coses sobre les quals és complicat escriure i el sexe és una d'elles.

L'entrevista a l’escriptor italià continuà i a les 200 persones que havíem acudit a escoltar-lo ens deixaren amb la mel a la boca. Quines eren les altres tres?

Ho admetré des del principi perquè es notarà massa aviat. A penes he llegit Baricco: un assaig sobre globalització i Seda. Però, a la meua amiga Esther, li brillen els ulls quan parla d'Océano mar, així que no necessitava més raons per anar a veure’l a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Era novembre de l’any passat. Presentava el seu últim llibre, La esposa joven.

—No vull una signatura, em sembla fetitxista —em repetia l’Esther una vegada i una altra—. Però m’agradaria dir-li que Océano mar és el millor llibre que s'ha escrit mai. I jo he llegit molt!

Baricco també reflexionà sobre com costa que una obra et fascine quan has llegit vastament:

—És com un tango, però: encara que sàpigues per on et vol portar l’escriptor, si ho fa amb gràcia i en sap, gaudeixes.

Quan acabà l’entrevista, demaní el micròfon:

—Abans has dit que hi ha quatre coses sobre les quals és molt difícil escriure i que el sexe és una d’elles. Quines són les altres tres?

L'auditori sencer em mirà, dedicant-me un gest d’agraïment col·lectiu. Ningú no volia quedar-se sense dormir aquella nit.

És difícil escriure sobre sexe, sobre la mort i sobre el pare i la mare d'un mateix.

—Fins i tot els meus alumnes més brillants, els que dominen la tècnica narrativa a la perfecció, rellisquen quan parlen dels seus pares. S'allarguen. Comencen a grinyolar.

—I el quart? —vaig insistir.

—Vine a la meua escola —em proposà Baricco, un mestre del tango.

Tots riguérem i vaig seure de nou. Recordí les classes a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, els vespres a la quarta planta del Palau Savassona. Quan ens corregíem els textos en veu alta, entre companys, sovint ens enganxàvem en un punt del qual era difícil treure’ns. Ningú no sabia per què, però l’autor o l’autora —de vegades, jo mateixa— s’entestava a mantenir una frase o un paràgraf que no pintava res allí. Fins que confessava amb ulls de borrego ofegat: «És que això passà de veritat».

També és difícil escriure sobre les coses que passen de veritat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next