El món

2 juliol 2017 01:00h

Als cinc anys jo corria pel carrer la Puríssima de Bétera quan tornava d’escola. Corria costera avall mentre m’omplia del blau de la muntanya, de la serra Calderona. Als sis, creia fermament que el món s’acabava allà, que la serra era una de les vores del món i que darrere seu no hi havia res més. Als set anys anava amb mon pare a per aigua a la font del Berro o a la del Llentiscle. Als vuit, l’acompanyava sovint al Sanatori de Portaceli, on li encomanaven algunes faenes administratives. Als nou, el meu germà es va clavar un vidre mentre jugàvem entre els pins amb la pilota i la corda perquè era pasqua. Als deu, anàvem a la font del Frare; als catorze, acampàrem; als setze, vaig assajar els besos. Tinc una vida sencera cosida a la serra Calderona. I, als records propis, cal afegir els dels meus personatges: Pau contemplà com plovien estreles, Ximo s’amagà en una de les seues coves al final de la guerra, Blai va nàixer a l’ombra de la penya d’Alí Maimó, Batiste es va criar amb l’aroma del margalló i dels pins... Fa vinticinc anys vaig contemplar durant tres nits l’incendi que assolà la serra Calderona. La finestra de l’habitació on dormia enfrontava amb les muntanyes, el Garbí i companyia i, juntament amb la tristesa i la impotència que m’envaïa, he de confessar que em colpí la bellesa d’aquella visió en la distància: un collaret vermell envoltava el pitram de les muntanyes i tot de serpentines roents lluïen en la foscor de la nit i les adornaven. Quan s’acabà la salvatgia del foc, vaig anar-hi amb uns amics. La terra encara era calenta però jo necessitava veure de prop els estralls dels collarets i les serpentines que m’havien corprès. Vaig xafar les cendres, vaig contemplar les branques caigudes com braços arrencats, vaig ser testimoni de la desaparició de paratges que encara recorde vivament i la visió d’aquell paisatge dessolat i vestit de dol i de mig dol encara m’acompanya. Em sent íntimament lligada a la Calderona. Guarda part de la meua vida, de la persona que sóc, de les coses que escric. Per això, ara que bufa ponent i el foc s’acosta a la serra, Pau, els iaios, Sara, el pastor, Blai, Ximo, Batiste, Gerard i les pastràssimes han abandonat les pàgines on viuen i se m’han arrapat pell endins, tots. Criden dins meu. Els sent molt clarament. No volen collarets ni serpentines. Els fa por que es creme el seu món, el meu món, el món.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next