Corria l’any 1977 quan un grup de persones decidiren que ja n’hi havia prou de vulneració dels seus drets LGTBI a l’Estat espanyol. Al voltant de 5.000 cabets s’aplegaven a Barcelona per la derogació de la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social a través de la qual les persones amb una orientació sexual diferent de l’heteronormativa eren torturades i empresonades, a més de marginades socialment. La policia va carregar contra les primeres persones que s’atreviren a eixir al carrer plegades per defensar la llibertat sexual, però el ressò va ser tan important que ja mai no van aturar-se les reivindicacions públiques en aquest sentit.
Quaranta anys després, les que habitem aquest territori podem sentir-nos orgulloses d’aquella lluita incipient, gràcies a la qual som un dels Estats on els drets de les persones LGTBI estan millor garantits. De fet, “orgull” és la paraula que s’ha escollit per a la festa reivindicativa d’aquests drets. Molt han canviat les coses des d’aquell 27 de juny de 1977, tant pel que fa al respecte d’aquests drets com a la lluita per garantir-los. El nombre de persones que cada any ix al carrer s’ha multiplicat notablement i el tipus de reivindicació és molt diferent. No podrien imaginar-se els pocs milers que s’aplegaren a Barcelona en aquella època de postfranquisme que aquella manifestació, amb el temps, es convertiria en una festa: la festa de l’Orgull. Una festa que s’ha popularitzat molt entre la població en general, amb les conseqüències, positives i negatives, que això comporta.
Uns dies abans de l’inici de les celebracions per l’Orgull, em cridava l’atenció una notícia a la televisió: visita dels periodistes als comerços, perruqueries, restaurants i d’altres que augmenten notablement els seus ingressos amb motiu d’aquesta festa. D’altra banda, un missatge al mur de Facebook d’un amic em recordava la polèmica que va haver l’any passat al voltant de la imatge que Endavant va utilitzar per a convocar a la manifestació de l’Orgull: la Verge de Montserrat i la Mare de Déu dels Desemparats donant-se un bes als morros, acompanyades del lema “Contra la sagrada opressió, estima com vulgues”. L’amistat de Facebook la publicava junt amb la frase “Recordeu: si no molesta, no és un alliberament”. I precisament aquesta imatge sí que va molestar: l’arquebisbe Cañizares va convocar una pregària col·lectiva pel greuge que havia patit la Mare de Déu dels Desemparats, a la qual hi van acudir moltes persones, i fins i tot algunes organitzacions capdavanteres en la lluita LGTBI a València van voler desvincular-se del missatge que transmetia la imatge d’Endavant.
Tot això m’ha portat a fer-me una sèrie de preguntes: quin paper juga ja el consumisme en aquest tipus de celebració? Fins a quin punt no desvirtua això el sentit de la lluita? Es pot desvincular la lluita pels drets LGTBI d’altres lluites? I, en última instància, continua sent transformadora aquesta lluita? L’activista queer Javier Sáez explicava en una entrevista a La Directa fa uns dies que el moviment LGTBI s’ha tornat més conservador i que s’està perdent la reivindicació de sexualitats no normatives, d’espais públics de llibertat i de formes de vida alternatives. L’activista parla “d’una certa domesticació o uniformització del moviment”.
Són innegables els avenços que s’han fet en aquesta matèria i podem estar-ne realment orgullosos, especialment al País Valencià on, a nivell institucional, s’estan portant a terme algunes mesures lloables. Dos exemples clars en són l’aprovació de la Llei Trans per part de les Corts Valencianes o la moció recentment aprovada per unanimitat al Ple de l’Ajuntament de València per a la creació d’una Oficina Local d’atenció a les persones LGTBI. Malgrat tot això, i com que sempre cal ser autocrítics i mirar més enllà, prenc les paraules de l’activista queer Javier Sáez perquè ens conviden a la reflexió: “El moviment queer ha d’estar al carrer, procupant-se dels problemes de les classes populars. No és ni ha de ser una moda”.
