Tal dia com hui, aniversari del naixement de Franz Kafka i festivitat de Sant Tomàs, l’incrèdul, fa ja onze anys que una part considerable de la societat valenciana espera una explicació creïble i justa de l’accident de metro de la línia 1, a l’estació de Jesús, que va causar 43 morts, 46 ferits i una quantitat incommensurable de dolor, impotència, indignació i tristor.
Des del mateix dia 3 de juliol de 2006, els familiars i amics de les víctimes han intentat tocar la ferida amb les seues mans, com volia fer sant Tomàs quan li van dir que Jesús havia ressuscitat: no es van creure mai les explicacions oficials, que repetiren com lloros la consigna “ha sido un accidente imprevisible e inevitable” i pretenien tancar el cas insinuant que l’únic culpable era el conductor, que va morir a l’hospital, pocs dies després de l’accident. També es va parlar d’un possible atemptat terrorista, en la línia Acebes-Zaplana, que hauria buscat la repercussió mediàtica de la visita del papa Benet XVI a València, just durant aquells dies. Però la tesi de l’atemptat no va quallar i ho deixaren estar de seguida.
Qui sí que es va convertir en víctima d’un atemptat civil, econòmic i ètic va ser la societat valenciana, perquè la visita del papa, a més de servir per a intentar “tapar” dèficits informatius, va servir per a cobrar comissions, unflar factures, generar falses expectatives i mentir sense contemplacions ni vergonya abans, durant i després de l’accident, que no semblava ni tan imprevisible ni tan inevitable.
El paperet de Canal 9 en la difusió o, més ben dit, l’ocultació de la notícia, també va ser digne d’estudi i les caretes dels presentadors, quan parlaven beatíficament dels beneficis que ens deixaria la visita papal, són dignes de figurar en les antologies de la hipocresia. També fa honor a l’aniversari de Franz Kafka, l’entrevista en directe a la portaveu de l’associació de víctimes, el dia que Fabra i la policia tancaren les emissions.
Kafka hauria pogut escriure la crònica del procés judicial, ple d’irregularitats, a pesar que el govern va invertir moltes hores de treball de Cotino i més de 600.000 euros en uns assessors, H&M Sanchis, que arribaren a donar als testimonis una llista amb les respostes a les preguntes que els havia de fer la comissió d’investigació. Segons els registres oficials, aquesta assessoria facturava uns 60.000 euros cada any, de manera que l’encàrrec del govern valencià els va facilitar uns ingressos que equivalien a deu anys de treball.
Les recialles d’aquell episodi tristíssim no ens han mostrat, només, la poca vergonya dels “nostres” representants en les institucions. També han deixat amb el cul a l’aire la imparcialitat de la justícia i, sobretot, la parcialitat escandalosa dels mitjans de comunicació valencians i el morro que li tiren algunes de les “víctimes” del tancament de Canal 9.
En aquella ocasió, els periodistes haurien d’haver dubtat, com sant Tomàs, i haurien d’haver furgat en la ferida fins descobrir la veritat i assenyalar els culpables, però optaren per la via kafkiana i ací estem, buscant encara l’eixida del castell i tan desconcertats com Gregor Samsa quan es va despertar aquell matí.
