Llig en la premsa que les meues veïnes són unes delinqüents. Reincidents a més. Qui ho haguera dit! Tan normals com semblen, o almenys a mi m’ho han semblat tota la vida. Tenen les seues manies, no dic jo que no, com la de tocar a la porta i dir allò d’“Ave María Purísima” abans d’entrar, però a punt de complir els noranta tampoc vas a tenir-los-ho en compte!
He hagut de llegir dos o tres voltes la notícia per a fer-me a la idea i encara així costa, per què negar-ho?! I és que vulga o no: són unes delinqüents. Bé, ho serien si visqueren a Madrid o a Barcelona, ací a l’interior d’Alacant no arriben a eixa categoria. La qual cosa ben mirat és un descans, però no deixa d’influir perquè jo me les mire d’altra manera.
És cert que de vegades les tertúlies a peu de carrer poden fer més mal que Imanol Arias presentant les dotze campanades, però d’ahí a considerar delicte traure la cadira al carrer en estiu per a fer la xarradeta i tractar de suportar el caloret, potser és massa.
El cas és que segons on, les multes per aquest fet, poden anar dels 500 als 750 euros. Això sols per la cadira! Vull dir que ja quan arriben les festes de barri i juntament amb la cadira vinguen acoblades la taula, les faves bollides, les guixes, els caragols, la cervesa ben fresqueta i tot allò que fa apetitós el costumisme, a saber les quantitats que poden sobrepassar.
Està vist que a les capitals no saben de tradicions ni de com gestionar-les. De tota manera, si arribara el cas, la solució seria tan fàcil com que les meues veïnes es feren futbolistes. Sí, futbolistes, eixa espècie per a qui tot està permés. Banyar-se en fons públiques, disfressar elements del patrimoni artístic, l’evasió fiscal…, qualsevol cosa, que per això són futbolistes, no? Clar, haurien de ser dels elegits, però elles jo sé que si li posen el mateix interés que als bescuits, coques i atres productes de rebosteria que preparen en un no res, ho tenen superat. Algú a qui Déu li ha atorgat el poder d’endevinar la quantitat de farina exacta per a un pastís sense necessitat de saber l’equivalència en grams, ja està preparada per a qualsevol cosa. Els que em coneixeu sabeu que eixe poder de comunicació mare-farina sempre m’ha fascinat.
A tot açò, també imagine que les multes s’incrementarien un poc més si les autoritats descobriren que, de tant en tant, la xarradeta ve acompanyada de partides clandestines de parxís o bingo. Bé, allò del parxís probablement ho deixaren córrer, però el bingo ja és altra cosa. Això ja igual podria catalogar-se com a desordre públic en tota regla, en base a la mania que tenen estes dones de cantar els números d’aquella manera. El 88: les mamelles, el 86: la merda, el 49: la bacora… I damunt arriscant al màxim la paga, jugant-se a deu cèntims la línia i a vint el bingo.
Està clar, vulga admetre-ho o no, són unes delinqüents, malparlades i temeràries però encara ixen a agranar el carrer ben de matí cada dia, mai deixen de dir “Bon dia” a ningú que creue el seu territori, celebren el seu aniversari portant un platet amb dolços a les veïnes, passen a preguntar si necessites alguna cosa del forn per aprofitar el viatge, fan intercanvi de llavoretes en arribar la temporada de plantar allò que toque, gaudeixen compartint amb la resta les tomates o pebrots de collita pròpia, i tot allò que, com el costum de prendre la fresca al carrer, contribueix a fer poble.
Haver de catalogar de “tradició història” la normalitat d’un poble perquè els seus veïns i veïnes puguen continuar actuant com sempre sense perill a exposar-se a una multa, almenys curiós ja resulta, no? I ara us deixe que les veïnes estan agafant posicions al carrer i per les rialles que m’arriben hui sembla que la cosa ve d’allò més animada.
