Sovint em plantege que potser la dinàmica més encertada perquè solucionem finalment el conflicte de la llengua al País Valencià és centrar-nos en allò més senzill. Em fa la impressió que moltes de les qüestions que es debaten defugen de la capacitat dels interlocutors per defensar els arguments esgrimits, i això, eixa manca de seguretat en allò que estem parlant, acostuma a manifestar-se lluny del que la raó i l’educació ens mostren. Per tant, potser defensar una posició o l’altra citant les teories fabrianes, caspistes (o casposes, em delate) o l’estructuralisme de Chomsky no siga, diguem-ho així, competència de qualsevol usuari. Com no pot ser d’una altra forma, m’hi incloc.
Dit això, sí que cal fer una profunda reflexió sobre algunes de les constants que darrerament han agafat embranzida arran de l’aprovació del Decret de Plurilingüisme creat per la Conselleria d’Educació que encapçala, cal reconèixer-ho a pesar de les diferències, el valent Vicent Marzà. Seré honest, em bull la sang quan escolte arguments com els d’aquells que volen que els seus fills reben una educació únicament i exclusiva en castellà, perquè, diuen, volen ser lliures i que ningú els impose en quina llengua educar els seus fills. S’ha de ser molt cínic per a defensar aquests arguments amb conceptes com la llibertat, almenys si encara els queda un breu sospir de memòria.
El que intente fer palès a través d’aquest racó que els companys de Diari La Veu han gosat oferir-me és que hem de ser conscients que els vertaders afectats per la imposició i per la manca de llibertat per a fer servir la llengua pròpia som els valencianoparlants que, ara per ara, comptem amb una llengua arraconada i amb greus dubtes sobre la seua supervivència. No cal ser un erudit ni un extraordinari sociolingüista per adonar-se de certs costums que passen desapercebuts, però que són mostres evidents que la cosa no va com toca. Notem si no un cas molt recent i que cada any es repeteix: milers de valencianoparlants han de passar una exigent prova per a demostrar que són competents en la llengua que cada dia parlen i poder així optar a treballar en llocs que l’Administració pública ofereix. A l’albir d’aquesta exigència, nombroses entitats que expedeixen titulacions a manta de valencià, algunes, amb una dubtosa aroma a regalar-los a canvi de pagar el que toca. Altrament, a cap ciutadà valencià li és requerida una titulació extraordinària que demostre que domina i és competent en llengua castellana. I així, podríem enumerar molts més casos que farien etern aquest article, i vull evitar com siga eixe suplici.
No és la meua intenció en absolut posar en dubte el sistema que reflecteix els diferents nivells que els usuaris tenen a l’hora de fer servir el valencià. Cal assumir que la nostra és una llengua minoritzada que no pot equiparar-se a altres llengües molt més expansives i multitudinàries. Però, per això mateix, fa molta ràbia trobar-se amb arguments tan absolutament necis com els que esmente anteriorment. En aquest tema no ha d’haver-hi cap dubte, i és tremendament tòxica l’actitud d’una institució pública com la Diputació d’Alacant i del TSJ frenant una iniciativa que s’intueix fonamental per a mantenir les constants vitals d’una de les llengües oficials del nostre País Valencià. No, no hi té cabuda en l’educació pública la possibilitat de no estudiar en valencià, com tampoc ha de tenir-hi cabuda la possibilitat de no estudiar en castellà, perquè seria un error d’una dimensió tan extraordinària que no es podria esmenar mai més.
Definitivament crec que un dels camins que cal obrir per a solucionar el sempitern conflicte lingüístic és esdevindre pragmàtics i anomenar les coses pel seu nom. No dubte que molts pensaran que això és caure en la demagògia, em sembla bé, encara que no hi estiga d’acord. Personalment crec que ara mateix estem girant la vista per a evitar un fum que no ens deixa veure més enllà d’afiliacions polítiques i dèries partidistes. Els valencianoparlants hem sigut arraconats fins a l’extrem de no poder viure de manera natural en la nostra pròpia llengua, i això, lluny de ser una situació fictícia, és una crua realitat que ens obliga a lluir un distintiu vergonyant per la nostra condició lingüística, i per això cal eixir ja del gueto i fer les coses ben fetes. El primer pas, sense cap mena de dubte, identificar-ne els vertaders problemes i espantar les interessades distraccions.
