He de reconèixer que jo no sóc molt de la festa. De cap festa. Tanmateix, com ja he dit en més d’una ocasió, admet que les festes són saludables, psicològicament higièniques per a molta gent i, fins i tot, són divertides per als que hi participen. A més a més, formen part importantíssima del nostre patrimoni cultural i de la nostra identitat. És per això que, acabades les Fogueres d’Alacant, vull compartir un parell de reflexions que m’han voltat pel cap aquest mes de juny en què els alacantins hem estat immersos en la nostra festa més significativa.
Confesse que quan les primeres fotos i entrevistes que es feien a la Bellesa del Foc encetaven el mes festiu amb declaracions com “Tenemos que aprender a diferenciar las Fallas de las Hogueras, que no son lo mismo”, o aquella foto en què apareix somrient asseguda sobre un piano consistorial com un objecte de decoració qualsevol, vaig pensar que les festes ens tornen idiotes.
Tanmateix, ara fa una setmana, el periòdic més massiu de la ciutat publicava en portada una imatge del fotoperiodista Héctor Fuentes que, per a mi, és digna de premi. Es tracta de les Belleses del Foc fent suport a la Muixaranga d’Alacant en la III Jornada Muixaranguera celebrada el diumenge 18 de juny. Però, fent suport com toca: amb mans i cos a peu de castell, al costat dels muixaranguer. Recorrent-los el cos en diagonal a aquestes belles dones trobem una flamant banda amb la bandera d’Espanya, rere la qual s’entreveu la faixa quadribarrada de la Muixaranga del Campello. Fa només tres anys que les Muixarangues són visibles a Alacant i molts alacantins ni les coneixien ni les reconeixien com a pròpies en tant que les identificaven erròniament amb Catalunya. I, no cal dir que a alguns ciutadans de les comarques del Sud, tot allò que arriba del nord els fa venir cagarrines. És per això que, tant la foto d’Héctor Fuentes com la iniciativa de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Alacant per harmonitzar les tradicions alacantines i valencianes, em semblen dignes de lloança. A més a més, en un temps en què molts posem en qüestió el compromís cultural i identitari d’alguns dels nostres polítics, diades com aquesta suposen un avanç significatiu cap a la recuperació de la confiança dels votants més desencantats i més escèptics.
Un altre exemple de saníssima convivència entre les festes alacantines i valencianes és la improvisada coreografia de les falleres de València convidades a la Mascletà del dia 23. Un goig per als que hem hagut d’engolir-nos durant anys i panys aquell desagradable i repulsiu “puta València” que esbroncava la part més casposa, rància i carrinclona de la societat alacantina durant les Fogueres. I l’afectuosa visita, un juny més, de l’alcalde de València, Joan Ribó, quan la senyora Rita no traspassava el Xúquer. Això demostra que l’harmonia i la unió són capaces de fer-nos superar enfrontaments absurds i innecessaris que s’havien enquistat en la societat alacantina, sense que ens adonàrem que el conflicte irracional feia que les nostres festes foren buides i superficials. I resulta que les fogueres van molt més enllà de la disputa idiota. Les fogueres ens fan poble. Ens ‘nacionalitzen’.
Així doncs, tant fa que les Fogueres siguen o no Falles. El que compta és que les festes ens fan visibles com a poble en un món cada vegada més unitari i més despersonalitzat. Les festes, definitivament, ens vertebren com a país i ens enforteixen com a cultura viva i rica. Amb identitat pròpia. País de foc.
