Què en saps, de la violència de gènere? Segur que el que diuen els mitjans de comunicació, com la majoria de la població. El més probable és que la consideres inacceptable, però que no tingues plena consciència de què és, de manera que, per exemple, les teues idees sobre víctimes i agressors podrien estar estereotipades. I les dones afectades, creus que se senten representades? Segons l’última Macroenquesta, el 44% no acudeix a la policia o al jutjat perquè no dóna prou importància al maltractament. Aleshores, en quina mesura influeix el discurs informatiu en les seues, nostres, percepcions i decisions?
La violència contra les dones no és fàcil de reconéixer; està socialment invisibilitzada, legitimada i naturalitzada, com afirma la periodista Nuria Varela. Necessitem claus per poder identificar-la i desconstruir els elements que la sostenen. I la premsa compleix un paper fonamental en aquest sentit perquè, com potentíssims agents de socialització, els mitjans influeixen en qui som i en allò que pensem i fem. La seua tasca passa per donar sentit a la realitat, no només per descriure-la, perquè només explicant a la ciutadania les causes d’aquesta violència, podrem transformar les idees, actituds i pràctiques patriarcals que l’originen i mantenen. Per això, les i els periodistes han de posar els seus coneixements i treball al servei de la societat, motivar el debat individual i col·lectiu que conduïsca a la comprensió del problema i, a la fi, promoure el canvi social. La seua també es una tasca preventiva. Tenen la responsabilitat de contribuir a formar i no deformar la percepció de la realitat de la violència contra les dones, com diu la filòsofa Victoria Camps.
El col·lectiu periodístic contribueix a construir l’opinió pública: açò és el que sabem sobre certs assumptes de rellevància pública, també el que deuríem de saber per poder exercir els nostres drets plenament i perquè la democràcia siga real i efectiva. La violència masclista és un problema de gran magnitud (l’ONU parla de pandèmia global que afecta el 70% de les dones, les conseqüències de la qual perduren generacions), suficientment important per estar adequadament informades i poder participar en la seua eradicació. En conseqüència, des dels mitjans de comunicació s’hauria de tractar des d’un enfocament de drets humans i de salut pública, i no com successos aïllats sense un context comú, explicació ni possibilitat de prevenció.
Si bé la premsa ha contribuït a donar visibilitat a la violència contra les dones, situar-la en l’espai públic i crear un nou enfocament de problema social, la lluita contra aquesta forma de vulneració de drets humans està en regressió i urgeix obrir un nou cicle en el seu tractament informatiu, assegura la doctora en Ciències de la Informació Pilar López Díez, per millorar els continguts i, així, implicar la gent en la búsqueda de solucions. La clau és incorporar el feminisme com a instrument i element transformador, i a partir d’aquí, la resta: anomenar, perquè no es pot informar amb rigor sobre violència de gènere sense parlar del sistema social –el patriarcat– que l’origina; dominar i aplicar la normativa específica i el codis deontològics; donar context i profunditat amb veus expertes; denunciar les violències masclistes quotidianes; crear consciència amb el llenguatge; superar la sobrerepresentació de les dones com a víctimes i objectes sexuals, i visibilitzar les seues aportacions en tots els espais i àmbits socials, entre d’altres possibles.
El periodisme pot millorar el món. Exigim-los que es comprometen amb les víctimes, defensen els drets humans, no justifiquen el delicte i dediquen a aquest propòsit els seus talents i recursos.
Ens hi va la vida…
