Just al centre de l’austera composició, destaca el full blanc en què està escrivint, amb una ploma de mànec també blanc, Johann van Beverwijck (Dordrecht, Holanda, 1594-1647). A l’altre extrem de la taula, coberta amb una tovalla amb serrells, un tinter, uns llibres i una esfera terràqüia; darrere, en una prestatgeria a la paret, uns volums gruixuts. L’imprescindible per mostrar l’estatus i el caràcter intel·lectual, res més. En aquesta obra del 1640, Jan Olis pinta el metge i diputat dels Estats Generals al seu estudi amb una posa convencional, forçada: assegut a la vora del seient de la cadira amb les mans en posició d’escriure, ha girat una mica el cap i ens mira de manera inexpressiva. Llevat del coll escarolat i els punys, d’un blanc immaculat, vesteix de negre rigorós, fins i tot el capell d’ala ampla, sense luxes innecessaris, com corresponia a un representant polític de l’època, malgrat que la indumentària no semble la més adient per a la tasca que duu a terme. La imatge segueix l’antic model italià del monjo erudit (sant Agustí o Savonarola, entre altres) en el moment en què, mentre treballa en un pupitre a la seua cel·la, es deté i pensa. Un model que, el 1515 –explica Fritz Saxl a La vida de les imatges (1957)– va emprar Hans Holbein per retratar Erasme de Rotterdam en una il·lustració apareguda en la primera edició d’Elogi de la follia i que, pocs anys més tard, el mateix artista va modificar en altres representacions de l’humanista; establia així, en essència, la iconografia de l’home savi.
El 1636, Van Beverwijck va publicar Sobre l’excel·lència del sexe femení, una obra monumental, de més de set-centes pàgines, en què sosté la superioritat de les dones. Un catàleg amb un nombre similar de figures, provinents de fonts clàssiques, bíbliques i històriques, posseïdores d’una o més virtuts, que pren com a punt de partida De claris mulieribus (ca. 1360), de Boccaccio. Una de les tàctiques que usa per aconseguir-ho consisteix a refutar els estereotips, diu Lia van Gemert a The women of the Golden Age (1994). Hi afirma, per exemple, que la grandària del cervell és idèntica en els dos sexes, com demostra l’anatomia, i que els homes són responsables de la manca d’educació de les dones, atès que tenen capacitat per desenvolupar les seues ments i les seues habilitats. Tanmateix –fins i tot els qui propugnaven millorar la instrucció de les dones (de classe alta, és clar), marcaven uns límits ben clars a les seues aspiracions–, creu que la primera missió que han de portar endavant és la de casar-se i fer-se càrrec de la llar: “Els marits no han de tindre por que les esposes instruïdes no els obeïsquen: les dones comprendran els seus deures millor, sempre que només se’ls demanen aquells que siguen honorables. I a l’església, aprofitaran més els sermons”. Així –assenyala Van Gemert–, desitjava que les seues filles assoliren el nivell educatiu d’Anna Maria van Schurman, però esperava que s’ocuparen de la casa dels futurs marits.
Anna Maria van Schurman a Sobre l’excel·lència del sexe femení, de Johann van Beverwijck, Dordrecht, 1639
A pesar que l’autor de Sobre l’excel·lència coneixia bé Van Schurman –li havia demanat que escriguera De vitae termino, un tractat sobre el moment final de la vida–, pensava que el matrimoni era l’estat ideal en tots els aspectes, també per qüestions de salut. Amb tot, sentia tanta admiració per ella que, a més de posar-la com a exemple, va voler dedicar-li el llibre, una decisió que Van Schurman, tan bon punt se’n va assabentar, va provar de treure-li del cap. En una carta que li va adreçar amb aquest propòsit, diu: “Per la fe en la nostra inviolable amistat, us implore amb vehemència, us pregue solemnement, que no persistiu a dedicar-me el llibre” (Carol Pal, Republic of Women, 2012). Estava convençuda que la intenció de la publicació seria més beneficiosa si tenia en compte el conjunt de les dones erudites, ja que si posava el focus en ella com una excepció podia distorsionar la realitat i resultar contraproduent. Com que Van Beverwijck no semblava massa disposat a canviar d’opinió, li va proposar que, almenys, incloguera en la dedicatòria dues intel·lectuals més: Jars de Gournay (París, 1565-1645) i Dorothy Moore (Dublín, 1612-1664).
Una dècada després, el 1649, Jan Lievens pinta Van Schurman asseguda davant del seu escriptori amb un llibre entre les mans. Sobre un fons monocrom, nu, el retrat, de tres quarts, ocupa l’eix central. La quantitat d’objectes –només hi veiem un tinter i una ploma– i les referències espacials s’han reduït fins al mínim indispensable, potser no en calen més. Vestida amb un abric de pell fosc –l’únic ornament, junt amb la diadema de perles amb què es recull els cabells, que denota l’estament al qual pertany–, els fulls i el rostre, lluminosos, dominen el conjunt amb contundència. Ella ha aturat un moment la lectura, ha alçat el cap i ens mira amb la dolçor i la seguretat de qui sap que els seus coneixements igualen els de qualsevol home savi.
