Slavoj Žižek ho repeteix sempre que pot (l’altre dia a Madrid, per exemple): el capitalisme es mor i l’única alternativa que s’hi albira és “alguna forma de comunisme”. Žižek és un pinxo molt agut i extraordinàriament intel·ligent, però sovint no saps com agafar-te les seues afirmacions (sempre acompanyades de l’excipient d’alguna boutade més o menys memorable). Ressuscitar la vella teoria de Karl Marx ara que celebrem, precisament, el centenari de la revolució russa, no sembla una mica pixar fora de test?
Confessaré, això sí, que jo sóc un addicte a l’estètica i la parafernàlia dels fets d’Octubre (em passa un poc com al meu bon amic Eliseu Climent, aquest gran capitalista…). I tanmateix, com negar l’immens cabal de crueltat, crim i dolor que va provocar l’assalt al Palau d’Hivern? Es mire com es mire, l’herència del comunisme són desenes de milions de morts, cap d’elles pacíficament al llit. Perquè hi ha Stalin i hi ha Pol Pot i Ceaușescu i Honecker i Mao Zedong i… No negaré que la gran por al comunisme va propiciar alguns miracles bàsicament europeus, des de la radicalitat democràtica a la Seguretat Social i tot allò referent a l’ara enyorat Estat del Benestar. Els capitalistes occidentals van haver de moderar la seua desfermada avarícia i la seua set immemorial de bitllets mentre va existir el Pacte de Varsòvia. Però ara tot això s’ha acabat: el capitalisme pot estar morint, però ho farà matant. I el comunisme… Aixecar eixa bandera, no és un poc demostrar que no s’ha aprés res de la Història?
És evident que moltes iniciatives sorgides en plena crisi ens recorden la filiació “comunitària”, que cau un poc pel seu propi pes: de l’economia col·laborativa al comunitarisme filosòfic (en oposició al liberalisme més o menys salvatge), de les iniciatives polítiques “en comú” a la retòrica sempiterna dels partits d’esquerra. El futur, s’orientarà cap aquí? Ja m’agradaria saber-ho. Sospite, no obstant això, que l’esquema proverbial d’una minoria ultrarica que impera sobre una àmplia majoria d’economia més o menys alleujada (quan no desoladorament paupèrrima) no desapareixerà de la nit al matí. Contra això, podem fer la revolució, és clar, però… mireu com va acabar la russa. I amb això tornem al principi. Com John Reed (llegiu Deu dies que trasbalsaren el món, que acaba de reeditar Edicions del 1984), segur que, de veure’m al bell mig d’aquells sòviets puny en alt, mastegant la seua ira contra la sevícia immoral del tsar, hauria triat bàndol sense cap mena de dubte. Però Reed, ja parcialment desenganyat, va morir el 1920…
Žižek fa gràcia i és una màquina prodigiosa de provocació monològica. Deixeu-me, però, que aquesta opinió en concret me l’agafe cum grano salis…
