Les xarxes virtuals són una mena de “forat negre”, “una regió de l’espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum”. Això ho sabem per experiència activa i també passiva. La vida racional hi té poca perspectiva de reproducció. Impossible, en qualsevol cas, la vida comunitària, que exigeix vincles duradors i lleialtats fora de lloc en aquella regió digital. Difícil també la vida associativa, la qual exigeix objectius compartits entre alguna mena de grup humà. Siga com vulga, la rapidesa del flux digital virtual és poc amiga de la reflexió i del contrast d’alternatives, que són la pedra angular de les autèntiques xarxes socials.
Escriure enmig d’aquell forat negre és com fer velles pintades als murs de les ciutats desconegudes o a les portes dels banys públics. Un crit desesperat a la recerca de la lectura còmplice d’algú tan desnortat com tu mateix. Però, passat a pitjor vida el periodisme vegetal (de paper), jo mateix he esdevingut –i que siga per molts anys!– un habitant del forat negre que hi persevera amunt i avall amb insistència malaltissa, sense possibilitat d’escapatòria.
Hi vaig entrar buscant companyia –amistats, en diuen, amb un ús falsari d’aquesta paraula noble. La mateixa companyia potser que buscava quan militava en una associació cultural o en un partit polític, ja fa molts anys. Buscant la confiança dels còmplices generacionals –que, en realitat, són els únics còmplices possibles– davant les preguntes de l’existència col·lectiva. Però, sovint, a les xarxes virtuals només hi he trobat l’insult o la mitja mentida –que és una mentida amb mala consciència. I, malgrat tot, hi he continuat, tenaç, a la recerca d’alguna alternativa a la desaparició del capital social que s’escola avall.
Si bé ho pense, ja vaig fugir de les autèntiques xarxes socials –comunitàries i associatives– convençut que segons quines relacions em feien més mal que bé. No van ser fàcils aquelles decisions. L’alternativa ha estat sovint la solitud o el tempteig extramurs, amb totes les ambivalències que això comporta. M’hi he resistit tant com he pogut, militant, com Terry Eagleton, del Hope without Optimism. La companyia de quatre amics d’ací i d’allà ha estat el combustible que m’ha impedit de defallir enmig de la travessa.
Les xarxes virtuals són ara també l’alternativa a escapismes més o menys metafòrics. El darrer mecanisme sublimatori, Adler a la mà, d’una vida col·lectiva que cada dia costa més d’entendre i de seguir. La vida virtual que t’ofereix el forat digital és la falsa eixida d’un laberint, el moviment en bucle que no fa sinó pegar voltes sobre un eix imaginari el moviment del qual no controles. L’alternativa també a la dèria viatgera que ens va espentar en altres èpoques perquè, com deia llavors ma mare, “la casa no ens caiguera damunt”. Però, al cap dels anys, ara saps que les xarxes virtuals, com els viatges escapistes de fa uns anys, són això mateix: un miratge enlluernador.
Faulkner, fill del Deep South, pensava que la seua terra d’origen era el llast que li impedia de triomfar com a escriptor. Va mirar d’anar-se’n a Nova York, on no va triomfar tampoc tal com ell pensava que es mereixia. Després, es va traslladar a Los Angeles, sense més èxit que a les aigües pantanoses del sud que l’havia vist nàixer o al Manhattan de la costa est. Finalment, va fer cap a París, que era la ciutat en què els escriptors del món pensaven que calia estar en aquells temps moderns. Però nosaltres –ai!– no coneixem Faulkner per les seues vicissituds coast to coast o per les seues festes a París; ben contràriament, ens estimem Faulkner per Yoknapatawpha, un comtat fictici (inspirat en el de Lafayette, Mississipi), on transcorren gran part dels seus escrits. La fugida de Faulkner potser tenia sentit en ella mateixa, al marge del salvífic o redemptor, si era això el que buscava. Però, nosaltres, a aquestes hores, ja no sabem quines arenes movedisses són pitjors, les heretades per atzar genètic o les escollides com a alternatives circumstancials. Les primeres, com les de Faulkner, sempre tindran la felicitat vicària de la memòria reinventada com a identitat d’origen. Les segones –les virtuals, vull dir– són una jungla sense mapes on només sobreviuen llops solitaris i ànimes en pena.
I tanmateix, de tant en tant, amunt i avall d’aquell forat negre, com en aquells viatges de joventut around the world, trobes persones que t’assenyalen un racó càlid dins d’aquell cau sense eixida o que converteixen en bellesa expressiva una realitat de la qual els esdevé impossible fugir-ne per molta llum que hi produïsquen.
Fa unes setmanes, per exemple, vaig trobar enganxat a un mur de Facebook un text firmat per Guillem Calaforra que deia: “Llegint un dels darrers llibres de Piotr Sztompka em vaig convèncer que, de totes les substàncies que componen la saba de la vida social, pública i privada, la més delicada i volàtil de totes és la confiança. És la que més costa de cristal·litzar, fins i tot entre persones confiades, i la que més ràpidament s’erosiona i es destrueix. I cada vegada que ha de quallar de nou, el procés de recuperació és més costós i amb menys possibilitats d’èxit. I quan ja no es pot reconstruir, és millor donar-ho per perdut i actuar en conseqüència. Hi ha cultures molt confiades, on la vida és més tolerable, i cultures de la desconfiança, que són les més propenses a la paranoia. En les primeres, no posen revisors als trens. En les segones, ni tan sols els qui se suposa que garanteixen els drets no creuen en cap garantia de res.” “Cert!”, li vaig contestar emocionat per la troballa atzarosa. “De fet”, hi continuava jo mateix a la recerca de la complicitat, “els sistemes de seguretat formal, com ara el Dret, només són necessaris quan fallen els informals; entre els quals la confiança és el nervi vital! Gran!”
Si enmig del món anòmic que imposen els forats negres, trobes aquell esclat de llum que tampoc pot escapar, potser la confiança en la complicitat impensada ha esdevingut la darrera post de salvació.
