Tal dia com hui de 1913 va nàixer Salvador Espriu. Llegiu-lo, si no ho heu fet encara, o escolteu-lo en la veu de Raimon i si en algun moment no noteu un estremiment, aneu al metge.
Per aquell temps, fa ja més de cent anys, el dia 10 de juliol, festivitat de Sant Cristòfol, que tenia poder sobre les aigües, començaven a cantar les granotes. Ara que el poder sobre les aigües el tenen unes entitats boiroses, les granotes ja no canten, perquè a penes en queden.
De qualsevol manera, les poques que queden potser ja no tenen ganes de cantar, sinó de plorar, per molts motius. Un dels quals, sens dubte, seria l’absència de Joan Pellicer, que va nàixer a Bellreguard el dia 10 de juliol de 1947 i se’n va anar d’aquesta vall de llàgrimes l’any 2007, sense poder acabar tots els projectes que duia entre mans.
Joan Pellicer havia estudiat Medicina, però va dedicar tota la seua vida a l’estudi dels usos tradicionals de les plantes valencianes i a divulgar els resultats dels seus treballs entre els paisans que llegien els seus llibres, assistien a les seues conferències o seguien amb interés els seus programes de televisió.
Jo el vaig conéixer, fa ja molts anys, quan encara lluïa una frondosa cabellera rogenca i anava pels pobles amb la guitarra al muscle, sovint acompanyat d’Araceli Banyuls, Els Sols, Rafa Xambó o, lleig està dir-ho, jo mateix. Eren dies grisos i molts joves consideràvem que aquella era una manera de recuperar, a poc a poc, la dignitat que ens havien arrabassat tantes guerres perdudes. Però, com la majoria de nosaltres, Joan Pellicer també va deixar la guitarra i es posà a recórrer les nostres muntanyes per a recuperar un tros molt important de dignitat i una part imprescindible de la nostra cultura popular: l’ús de les plantes que els nostres avantpassats tenien a l’abast, els seus noms, les seues propietats, els perills que les amenaçaven…
Si encara no l’heu visitada, us convé saber que l’exposició Joan Pellicer. La saviesa de les nostres plantes, estarà oberta al Museu Valencià d’Etnologia fins al dia 17 de setembre. Teniu tot l’estiu per davant per a acostar-vos a l’obra ingent de Pellicer, que hauria pogut continuar uns quants anys més, si Mrs Death, l’amiga de Salvador Espriu, no se l’haguera emportat tan prompte.
Espriu ens deixà escrit: “la ginesta floreix i arreu al camp hi ha vermell de roselles. Amb nova falç, comenceu a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes”. Joan Pellicer ens va ensenyar a diferenciar les males herbes de les herbes útils perquè no volia que els valencians perdérem, també, un llegat de segles. Ara que les granotes ja no canten i les males herbes s’han escampat per tot el territori, els valencians ens hauríem d’ocupar, ja no de conservar els noms i les utilitats de les nostres plantes, sinó de salvar les plantes mateixes, amenaçades pels incendis que, cada estiu, castiguen el País Valencià com si volgueren convertir-lo en un desert.
