Amb el cap sota el drap negre de la càmera, el cèlebre fotògraf Nadar observa a través del vidre esmerilat la imatge invertida del seu vell amic Víctor Hugo i concentra la mirada en el paisatge del rostre macilent i devastat per les recents embòlies. Ja no queda res del somriure picardiós, de la lluentor de les pupil·les fosques i de l’aire distingit que ha sabut atrapar en els nombrosos retrats que li ha fet des que va retornar de Jersey i Guernsey, les illes anglonormandes on s’havia exiliat per motius polítics. Per tal de mostrar la transcendència del moment, Nadar ha col·locat una tela obscura darrere del llit i ha disposat les làmpades de magnesi als costats de l’escriptor, que posa gitat. La il·luminació artificial es barreja amb l’escassa llum natural que es filtra pels cortinatges blancs del balcó de manera que dels cabells i de la barba sembla brollar una aura mística que encomanarà a l’objectiu la sensació de repòs, de serenor fonedissa. Així que inserta en la càmera la placa sensible en què es gravarà per sempre el perfil d’aquella figura immòbil i revisa per última vegada la composició de l’escena, li ve a la ment el poema Magnitudo parvi, que Hugo va escriure per al llibre Les contemplations, i l’imagina agafat de la mà de Didine, la filla morta, mentre pregunta a les tenebres: “D’on veniu?”.
Nadar sap que el poeta s’havia iniciat en el coneixement del més enllà a conseqüència de la cruel desaparició, el setembre del 1843, de la seua primogènita Léopoldine, als divuit anys d’edat. Embarassada de pocs mesos, havia mort ofegada, junt amb el marit, durant un passeig en barca pel Sena. Hugo es va assabentar de la tragèdia per la portada d’un periòdic parisenc en un restaurant de Soubise, a prop de Rochefort, una de les parades del camí a casa després d’una estada a Pasaia, al País Basc. La desgràcia el va sumir en una tristesa insuportable i l’allunyà un llarg període de la l’escriptura. Un període de temors i de recerques en la boira que només va començar a superar a partir del moment en què, una dècada més tard, la poeta i mèdium Madame de Girardine el féu seure en una de les primeres taules magnètiques de tres potes que connectaven els morts amb els vius en les sessions espiritistes.
Abans de llevar la tapa de l’obturador, el fotògraf s’atura uns segons, escolta el silenci que ompli la cambra i contempla un altre colp el cadàver de Víctor Hugo estès damunt del llit. El recorda ple de vida, quan li assegurava, amb una copa de Château Lafite a la mà, que en aquelles converses sobrenaturals havia retrobat la llum i la passió que irradiava la seua Didine i que havia aconseguit parlar amb Shakespeare, Plató, Galileu i també amb la Mort, la presència obagosa que sobrevola Les contemplations. Ara, Nadar calcula el temps d’exposició i, per un instant, creu veure la boca de l’ombra xiuxiuejant a l’amic difunt: “Comencem!”
