El Saler: paradís íntim, conquesta col·lectiva

Sembla que va ser el poeta alemany Rainer Maria Rilke qui tan bellament va enunciar allò que «la vertadera pàtria de l’home és la seua infantesa». Unes paraules carregades de lirisme i melangia, però també de veritat, tal com demostra el fet que, amb el pas del temps, aquesta reflexió s’haja convertit en un locus amoenus mil i una vegades citat que ha traspassat els límits de la literatura per ocupar, també, el discurs psicològic, el filosòfic i, fins i tot, el purament vital.

Efectivament, per molt nòmada que alguns tinguem l’esperit, per molt esquifit que siga el nostre sentiment patriòtic i per molt escèptics que ens mostrem davant d’idees, banderes i d’altres identitats pètries, tots i totes pertanyem, inevitablement, a un lloc, o potser a més d'un: els paisatges que habitaren els nens i les nenes que un dia vam ser; les últimes fortaleses, refugis insondables i secrets, dels adults que hui som.

Una d’eixes arcàdies íntimes que evoque amb freqüència sempre que estem a l’estiu és, per a mi, la platja del Saler; o la versió que d’ella en férem la meua família i jo allà pels anys vuitanta i principis dels noranta. Nosaltres no teníem ni casa al poble, ni caseta al camp, ni una bassa pròpia on posar-nos a remulla quan apretava la calor; però el ben cert és que tampoc ens va caldre. Vivíem a un barri del sud-est de València, des d’on el nostre safareig particular, un safareig natural que a més era un bosc amb pinada i era també, ara ho entenc, alguna cosa més, estava a un tir de pedra en cotxe. Així que, sense saber-ho, un cap de setmana darrere de l’altre, donàvem sentit a eixa consigna d'"El Saler per al poble" que pocs anys abans havia començat a circular per reivindicar just això que nosaltres, i tantes altres famílies valencianes, féiem: assaborir el Saler sense colonitzar-lo; fer-lo nostre, però sabent que era de tots.

Recorde, sovint, el xiringuito on sempre dinàvem, que es deia “Tiburón”, un nom molt feréstec per a un lloc tan humil, i tal volta per eixe contrast, un nom que m’encanta. Estava situat a la part nord, just on s’alçava una gran creu que, pel que sembla, va ser posada a mode de venjança franquista dalt d’un búnker que durant la guerra havien construït els republicans. El “Tiburón” era un més entre molts barets de l’estil que s'estenien en direcció a Pinedo, però, per a nosaltres, era especial, i n’érem, de fet, uns fidels parroquians. Si més no, als meus records, estava regentat per un home que no era simpàtic, però que era amable, que aleshores ja era major i calb i que tenia una panxota prominent que sovint exhibia de manera impúdica. No era l’únic, de fet. Recorde que quasi tots els hòmens del “Tiburón” dinaven sense samarreta. Mon pare no, és clar. Aleshores ja era un home elegant.

L'oferta gastronòmica era, certament, reduïda, però tenia uns preus molt populars i, sobretot, era deliciosa. Nosaltres, que érem i som una família de ment oberta, però de costums fixes, demanàvem sempre el mateix: ensalada valenciana, clòtxines i tellines per al centre, i un entrepà de truita de creïlles amb allioli per a cadascú. Recorde d’una manera especialment tendra i nostàlgica les postres que sempre ens demanàvem les més menudes: un gelat d’Avidesa que tenia forma cilíndrica i es menjava espentant un palet de plàstic roig que aleshores ens semblava tecnologia d’última generació. La meua cosina el demanava de nata i maduixa. Jo, de vainilla i xocolata. De vegades pense que hauria estat bé conservar un d’eixos palets rojos, i aleshores seria com la magdalena de Proust o el trineu de “Ciudadano Kane”, però en versió valenciana, popular i mediterrània.

Després del dinar, això sí, venia l’únic moment tediós d’aquells dies deliciosos: les dues fastigoses i interminables hores de fer la digestió que, no obstant això, gràcies a eixa pàtina daurada amb què el pas del temps envernissa els records, també evoque amb estima. Tal volta per l’avidesa amb què, quan els adults donaven per acabada la penitència, corríem cap a la mar, eixa mar que, segons ens repetia el iaio, era més traïdora del que semblava, i tenia “corrents i remolins en els quals s’havia ofegat molta gent”. És del meu iaio, de fet, de qui més records tinc d’eixos dies. Ell, que de normal “tenia nervis”, era feliç allí. Crec que la combinació d’aquella platja i de les seues nétes l’ajudaven a estar molt lluny d’un turment que mai el deixà en pau del tot.

Mai, fins que va morir. Perquè, de fet, el meu iaio descansa per sempre allí, tal com era la seua voluntat. I la meua iaia, des d’una mica més tard, també. Crec, de fet, que els meus pares també volen ser-hi allí quan arribe el moment, però ara no vull ni puc pensar en això.

Preferisc pensar en la gent que va fer possible que nosaltres i tantes altres famílies poguérem gaudir d’eixos dies, i d’eixe indret, d’eixa manera. Perquè sí, és cert que es van cometre i s’han comés algunes atrocitats mediambientals. Però, tal com explica l’exposició que amb el títol “El Saler per al poble, ara!” acull estos dies La Nau, és un fet també que estiguérem molt prop de tindre una devesa ben diferent de la que hui coneixem, que hauria estat destruïda i segrestada pels polítics venuts al turisme de masses si no hagués sigut per la lluita que un grapat d’arquitectes progressistes i de mediambientalistes compromesos impulsaren a les postrimeries del franquisme. Enguany, precisament, es compleixen 40 anys del Primer Aplec ciutadà al Saler, que s’organitzà en un dels llocs emblemàtics d’aquella època, la facultat de Magisteri. Fins allí arribaren més de vint-i-cinc autobusos carregats de gent de totes les edats i de molts pobles diferents que, amb la música de fons de Paco Muñoz, Al Tall i Lluís Miquel, clamaren per una devesa viva i salvatge, i per una platja de tots i per a tots.

Ho van aconseguir i jo me n’alegre moltíssim, tot i que, com a conseqüència, d’eixa lluita, ja no existeix el “Tiburón”, ni cap dels xiringuitos del costat. Ara hi tornen a estar les dunes, que és el que cal. Perquè són un pilar fonamental d’eixe ecosistema tan nostre i tan particular. I perquè és el que assegura que continue havent paradís estiuenc per als nens que ara hi són, i per als nens que vindran.

Jo, de tota manera, mai oblidaré el sabor d’eixos entrepans de truita de creïlles. Ni el gest de mon pare vestint-se per a dinar. Ni el rostre feliç i relaxat del meu iaio mirant la mar.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat