No sé si sóc una persona profundament ideologitzada i si la ideologia, sense adonar-me’n, m’obliga a assistir al gran teatre del món amb unes ulleres que em fan veure les coses d’una manera que no s’acaba d’ajustar a la realitat. No ho sé. Em pose malalt només de pensar-me una mica sectari. Darrerament, i per pura casualitat, he ensopegat amb individus apassionats per les sigles d’un partit. No diré el nom. Són individus capaços de veure tots els vicis en els dirigents de l’altre partit que conforma amb el seu el bipartidisme del règim monàrquic que suportem sobre els nostres muscles i carteres i són incapaços de discernir una sola taca en l’expedient de qualsevol dels seus líders. No sé si és l’anomenada disciplina de partit la que, com a efecte secundari, els provoca aquest estrany comportament que els emparenta amb un hooligan del futbol.
Puc entendre que la política, en un moment determinat, desperte petites passions en algun individu. El que no entenc és que el compromís amb un partit arribe a ser tan alt que si el líder o la direcció diu que cal menjar-se algun gripau, doncs se li tira una mica de quètxup i cap a dins; si cal tirar-se a un pou, un es posa el banyador i s’hi llança de cap.
Em fa mal als ulls i a l’oïda veure i escoltar polítics en actiu afirmant tot el contrari del que deien amb convicció ahir, sense reconéixer en cap moment que s’han equivocat. Ells sempre parlen que algú ha malinterpretat les seues paraules. També, de tirar balons fora per a no assumir cap responsabilitat per decisions errònies o per no ser capaços de generar propostes engrescadores. I no vull parlar dels pocavergonyes, dels lladres i els corruptes que hem patit, als quals encara hi ha qui els defén amb l’excusa que tots són iguals o que això són invencions dels altres partits o de la premsa afí a aquests.
Però, sobretot, em fa mal eixa part de la ciutadania que ha perdut, si és que alguna vegada l’ha tinguda, la capacitat d’observar la gestió del partit del govern i el marcatge dels partits de l’oposició des d’una òptica objectiva i crítica. També l’actuació dels altres poders de l’Estat, com ara el judicial, que des de fa un temps està marcant l’agenda política del país amb les seues actuacions.
És cert que els ciutadans no ho tenen fàcil. Hi ha mitjans (la majoria) que s’entossudeixen a distorsionar la realitat en un sentit o altre (en segons quins temes hi ha una unanimitat que fa feredat). Un informe elaborat per la Universitat d’Oxford i publicat per l’Institut Reuters afirma que els mitjans de comunicació espanyols són els menys fiables d’Europa.
El resultat de la falta de sentit crític, de la superficialitat en els judicis personals, el desconeixement de qüestions bàsiques del funcionament del sistema, del hooliganisme polític, és patètic, dramàtic. Un hooliganisme, no sé si sóc massa atrevit a dir-ho, que, en gran part, és una conseqüència de la guerra civil, dels anys del franquisme i de la falta d’una vertadera ruptura democràtica amb un passat autoritari.
Trobe que, per desgràcia, no hi ha alternativa a la mediocritat que ens imposa el bipartidisme. Un bipartidisme sòlid, indestructible, que acaba condemnant una gran minoria d’electors al desencant i l’abstenció.
