Ometepe, amb els seus 276 km2, és l’illa més gran del món en un llac d’aigua dolça. Curiosament, té la mateixa extensió geogràfica i una forma gairebé idèntica a l’illa polinèsia de Tahití. Ometepe desperta opinions oposades: per a alguns és un dels llocs més fascinants de tota Nicaragua i un autèntic “oasi de pau”. Per a d’altres, tot i que bonica, no hi ha per tant1.
Així descriu Ometepe La guía de Nicaragua, d’Hispamer. És una guia de viatge a ús i costum, farcida de clixés, però esdevingué força útil, ja que les úniques coses que sabia del país que anava a visitar era el nom de la seua capital i que Gioconda Belli havia nascut allí.
Hispamer és una editorial nicaragüenca que té una llibreria enorme i moderna a Managua, molt semblant a una botiga de l’Fnac. L’envolta un aparcament cercat per llapisseres de colors gegants amb les puntes ben afilades, dignes d’un primer dia d’escola, que produeixen una mescla d’alegria i inquietud.
Compondre aquest text m’ha resultat tan difícil com intentar escriure’l amb una d’eixes llapisseres. Coses del plural nostàlgic, de la por de convertir-me en una guia sentimentaloide. Però mentre reunia les forces necessàries per a fer-ho, una amiga a qui sempre cal escoltar em parlà de Paulina Flores. Aquesta escriptora xilena afirma que «el territori no es configura a través de la descripció turística de paisatges, sinó de l’experiència que els personatges tenen d’ell, i que l’individual pot portar a un Nosaltres igual de profund que les escriptures des del col·lectiu».
Jo vull ser Leila Guerriero i també vull ser Paulina Flores, i vull escriure sobre l’illa més gran del món en un llac d’aigua dolça, el Cocibolca, que significa «de Nicaragua». L’altre gran llac és el Xolotlán, que vol dir «de Managua». L’ésser humà no sempre es desperta inspirat.
En el seu llibre Nicaragua, tan violentamente dulce, Julio Cortázar compara la textura de les postes de sol nicaragüenques amb el vellut. Curiosament, però, no fa referència a la rapidesa amb què l’astre rei desapareix d’aquesta república tropical on sempre fa calor.
A Nicaragua fa calor tot l’any i la llum varia molt poc. Dotze hores de dia, dotze hores de nit. De sis a sis, de gener a desembre. Sempre. Només hi ha dues estacions: hivern i estiu. L’hivern vol dir pluja —cada vegada, menys— i més mosquits. Comença l’u de maig i acaba el 31 d’octubre.
Passàrem més d’un mes a Ometepe, la major part del qual ens allotjàrem a Mérida. M’agradava anar a veure la posta de sol al llac, però si em despistava o havia d’anar al lavabo, me la perdia. Quan arribava puntual a la meua cita amb el crepuscle, em submergia en l’aigua fins a l’altura dels ulls i observava com l’horitzó s’empassava la bola de foc.
Ell venia quasi sempre, però es banyava menys. Es quedava en la voreta en una hamaca. Llegia. Feia fotos. Gravava vídeos. Moltes fotos i molts vídeos. Em mirava, em saludava, demanava cerveses. Parlava amb algú que acabava d’arribar a aquell cinema a la fresca amb vistes al volcà Concepción, el volcà actiu, el que fumeja.
En veritat es ponia el sol més de pressa o era només una sensació nostra? Sempre ens féiem la mateixa pregunta. Era a causa de la latitud? Mai no buscàrem la resposta a Internet ni ho demanàrem a ningú. La contestació estava al cel, el mateix cel que a les 8 del matí disparava el sol com qui xuta a porteria.
A Ometepe vaig veure moltes postes de sol i també vaig llegir molt. Llegir era enfocar l’objectiu, veure-li al país les pigues sota la roba acompanyada de Cortázar, de Belli, de Rubén Darío, de Sergio Ramírez, d’Ernesto Cardenal. Vaig escriure poc. El meu diari. No m’alçava del llit si no em venia de gust. No tenia pressa. No menjava sense gana. No dormia sense son. No feia esforços, els feia de vegades. Feia front a la vida com si es tractara d’una habitació d’hotel: com si anara a quedar-me per a sempre, com si no anaren a oblidar-me mai.
Un dia decidírem que ja estava bé i ens plantàrem al port per eixir de l’illa de Mai Més, com l’anomena Javier de Isusi. El moment de la partida es dilatà perquè no podien amarrar el ferri al moll perquè embarcàrem. El Cocibolca ja no té la profunditat d’abans. Amb estupor, observàrem com un home amb els pantalons arremangats estirava una maroma per apropar la nau, enorme i atrotinada, a la costa. Aquell esforç sobrehumà contribuí a recordar Ometepe com un lloc on les hores eren com un xiclet, com una massa de farina, que pot ser una coca o un pa de poble.
Trobe a faltar l’illa des del mateix instant en què, finalment, accedírem a la coberta. De seguida em preguntí si hi tornaria. I desitgí que sí i també que el canal transoceànic que plana sobre Nicaragua mai no s’arribara a fer. Anhelava que el canal no travessara Ometepe com em travessarien les llapisseres de la Hispamer si intentara saltar-les. Que el canal no travessara Ometepe com ella m’havia travessat a mi.
Els dies que l’enyore, però sobretot els dies que l’enyore molt, pense que una illa que és capaç de suspendre el temps i un amor aprofitat bé mereixen esguitar la vida de nostàlgia.
_____________________________________________________________________________________________________
1 Echanove, J., Rabella, J. (2011). La guía de Nicaragua. (3a ed.) Managua: Hispamer.
