Juliana Morell

El 1607, l’any en què naixia Anna Maria van Schurman a Colònia, una altra erudita, la catalana Juliana Morell (Barcelona, 1594 - Avinyó, 1653), decidia no casar-se amb un noble de Provença amb qui el seu pare havia concertat el matrimoni i ingressar en un convent. Diferent seria, en aquest aspecte, el cas de Schurman, ja que a ella fou el seu progenitor, al llit de mort, qui li demanaria que mai no prenguera espòs i que continuara amb els estudis. «La dona que volia adquirir coneixements era titllada immediatament de pervertidora de l’ordre social, es creia que la seva finalitat d’aprendre era dominar i humiliar el marit i malgastar-ne els cabals. Perverses, golafres, corruptores, malgastadores, indisciplinades, vulnerables, mancades de racionalitat... un llarg catàleg de virtuts negatives els són atribuïdes en general, i això justifica tota forma de submissió que se’ls pugui aplicar, des de l’autoritat paterna fins al matrimoni i la vida religiosa», adverteix Alba Espargaró (Aventureres de la història: els altres noms propis de la història de Catalunya, 2016). Totes dues seguien, doncs, el camí triat per tantes altres dones amb elevats dots intel·lectuals, que havien escollit el celibat pels mateixos motius.

Juliana Morell a la seua cel·la (autor i data desconeguts)

Sovint, quan es parla de Juliana Morell s’empra una imatge que adapta el model usat per representar els homes savis (treballant en un pupitre a la cel·la) i que, en essència, també veiem en el retrat de Schurman que va pintar Jan Lievens. I no ens hauria d’estranyar si tenim en compte la sapiència que va assolir amb molta precocitat. El seu pare, Joan Antoni Morell, un home culte i erasmista, descendent de jueus conversos, que comerciava amb teles i estava emparentat amb el banquer Damià Puiggener, així que es va adonar de les seues capacitats, va posar tots els mitjans de què disposava per tal d’instruir-la. Als quatre anys, ja tenia tres preceptors i rebia formació al convent de Montsió; als set, sabia llatí, grec i hebreu; als dotze, àrab, sirià, italià, francès i espanyol i «coneixia en profunditat les humanitats, la lògica i la moral»; als disset, «llegia, escrivia i parlava en catorze idiomes». Amb aquest programa intensiu, «d’una part, veié estimulada fortament una intel·ligència excepcional i una enorme capacitat d’aprendre, i de l’altra, se la confrontà a un model femení tan rígid i negatiu, que li creà greus problemes de consciència, escrúpols que aviat la portaren a una forta crisi, que visqué ja en terres franceses», apunta Espargaró.

Pieter de Jode (1606 - ca. 1674) 'Retrat de Juliana Morell', 1626

El 1600, Joan Antoni Morell, a causa d’uns deutes i de l’acusació de complicitat en un crim, va fugir a Lió, una ciutat on portaria la filla l’any següent perquè continuara formant-se en filosofia, teologia, dret, física, astronomia i musica. Allí, el 16 de febrer del 1606, va convocar un acte públic en què Juliana, a fi de mostrar les competències científiques i humanistes, havia de defensar una tesi en filosofia, que va dedicar a la reina de França, Maria de Mèdici, i a diverses princeses europees. Hi van assistir bisbes i prelats de totes les ordres, diverses autoritats, intel·lectuals (com el filòsof belga André Schott, que la va considerar el nou fènix del segle), juristes (com l’alemany Henry Journmann) i teòlegs. Arran de la fama adquirida, fins i tot Lope de Vega va escriure uns versos en honor seu a El laurel de Apolo: «Las Gracias y las Musas diez pudiera / Que por Cayo Antipatro, / Decir aquella hipérbole que fuera / Más ajustada a un ángel, pués lo ha sido / La que todas las ciencias ha leído / Públicamente en cátedras y escuelas / Con que ya las Casandras y Marcelas / Pierdan la fama, y a tu frente hermosa / Rindan en paz la rama victoriosa, / Que en tus sienes heroicas y divinas / Las del laurel son hojas civilinas / Haciéndolas en toda compentencia / Ventaja tus virtudes y tu ciencia.»

Ex-libris manuscrit de Juliana Morell (Iuliana Morell Barchinonensis, 1606) en un llibre d'Aristòtil. CRAI, Universitat de Barcelona

Apunta Rosa Maria Alabrús: «L’acabalat Morell desafiava els cànons establerts a l’època sobre el que devia fer i saber una dona. Aspirava que, per mitjà de la filla, es difonguera el coneixement, enfront del model que circulava de dona visionària d’experiències místiques personals sense preparació intel·lectual» (Entre el protestantismo y el catolicismo. Conversión y espiritualidad femenina: Juliana Morell, 2017). Un poc més endavant, es van traslladar a Avinyó, on la jove va obtindre el grau de doctora en Lleis l’agost del 1608, als catorze anys, amb la defensa pública d’una tesi en jurisprudència al palau pontifici davant d’una audiència nombrosa entre la qual es trobaven personalitats del món universitari, de les comunitats religioses i de la societat civil. Fou aleshores que s’enfrontaria al seu pare i prendria la decisió d’ingressar al convent dominic de Santa Pràxedes de la ciutat. Dins d’aquests murs, va traduir del llatí al francès tractats de Sant Vicent Ferrer i de Sant Agustí, amb anotacions i comentaris propis, obres de caràcter pietós i espiritual, poemes en llatí i francès i textos en prosa, com l’Oració recitada davant de Paulo V. En definitiva, però, menys del que una persona com ella hauria pogut dur a terme, a causa de la disciplina i la mortificació conventuals a les quals es va lliurar sense reserves.

L’única dona citada al paranimf de la Universitat de Barcelona, Juliana Morell, igual que Anna Maria van Schurman faria uns lustres més tard –tenint en compte, és clar, les diferències entre les opcions de vida que cadascuna va poder elegir, determinades per la visió protestant, en un cas, i per la contrareformista, en l'altre–, va creure, de nou, que la virginitat es convertia en l’únic camí que permetia el treball intel·lectual a les dones.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat