Parlem català a la manera de València...

Deia Joan Fuster que «l'única manera seriosa de llegir, és rellegir», i obedient com sóc a les paraules del gran pensador de Sueca, vaig mamprendre l'altre dia amb la relectura de la versió revisada de La nació dels valencians, del mestre Joan Francesc Mira. He de dir que tornar a gaudir d'aquest tipus de llibres és una garantia de plaer, perquè sempre et retrobaràs amb alguna genialitat que, en el meu cas, em reivindica amb estímuls i compromisos que pensava oblidats.

Bé, la qüestió és que capficat en els postulats que es plantegen en, per a mi, una de les obres més importants de la nostra literatura, tinc la sort de gaudir amb el retrobament de fets com ara: «És cert, de tota manera, que aquest és un país, un Regne, fundat en català, i que mentre va existir com a regne, com a Estat, existia en català, absolutament i a tots els nivells i efectes»; o també en el mateix paràgraf: «Ni tan sols hi ha un «parlar» específic i comú dels valencians dins del conjunt castellà: el valencià és el castellà propi dels valencians, però com es diu, i què és, el castellà parlat per valencians?».

Ningú no pot discutir (em sent ingenu i agosarat alhora dient això) que el que diu Mira és absolutament cert. Bé, potser molts poden pensar que el castellà parlat al nostre país rep el nom en algunes comarques de xurro o panotxo, com també afirma el mateix autor, però és absolutament real que l'única que sentim com a nostra és la llengua catalana que compartim amb la resta del domini lingüístic. A partir d'ací, crec que és des d'on hem de bastir els fonaments necessaris per a construir un entramat lingüístic i polític capaç de gestionar la nostra llengua i garantir-ne l'ús i la seua vehicularitat.

La veritat és que no m'agraden els eufemismes. I pel que fa al nom de la nostra llengua, podem dir sense por a equivocar-nos que n'hem fet de tots els colors, i crec que la cosa no s'acabarà mai. Per a mi, i sols parle en el meu nom (només faltaria) el nom de la nostra llengua sí que és important, perquè a nivell d'expansió esdevé fonamental que la nomenclatura siga ràpidament reconeguda. El nom de la llengua en tot el seu ampli espectre és sense dubte català, ara bé, si em pregunten, diré sense cap vergonya i extremadament orgullós, que parle valencià, amb les seues diferències diatòpiques; un valencià pur amb tots els ets i els uts, i que a més l'escric amb totes les seues característiques que el diferencien de la manera de parlar-lo de la resta del territori de llengua catalana. I diré que el valencià és la meua llengua materna, amb la qual ma mare em cantava cançons de bressol a cau d'orella, i que l'estime, moltíssim, i crec que ningú serà capaç de dir-me mai que això no és cert.

Per això em sap greu l'ambigüitat de definicions (paradoxalment catalanistes, diuen que), com la del DNV que la inclouen dins de tot el ventall de territoris on és compartida, però que curiosament rep el nom de català a tot arreu menys al territori valencià, o almenys això es desprén de dita definició. Notem: «Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català». Comptat i debatut, un eixam, deixeu-me dir que absurd, per on passar de puntetes i no molestar ningú, un eufemisme més vaja.

Precisament he volgut titular aquest article parafrasejant Ovidi i la seua manera de dir que la seua llengua era el català. Per a mi és una frase eufemísticament genial, n'assumisc la incongruència, evidentment. I també el volia cloure amb la mateixa idea, perquè crec que l'ambigüitat amb què fins ara estem tractant el tema del nom de la llengua ha creat una tremenda confusió entre els mateixos usuaris d'aquesta, i això, i tenint en compte la situació que ara mateix patim, és absolutament temerari.

En temes de llengua no hi caben ni fílies ni fòbies, i malgrat la calor que ara per ara ens pot fer beure l'enteniment, hem de ser capaços de gelar el cap i mirar amb perspectiva. Si ens allunyem tant de la que és la llengua de referència, podem córrer el risc de perdre, mai millor dit, el nord.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat