Qui dia passa, any empeny - 17 de juliol

La vesprada del divendres 17 de juliol de 1936, aproximadament a les cinc, Melilla era la primera ciutat “espanyola” que queia en mans dels nacionals, a pesar que l’ajuntament estava regit pel Front Popular, que havia guanyat les eleccions de manera legítima. Després, Yagüe va ocupar Ceuta amb la legió i, l’endemà, va començar oficialment una guerra que cadascú recorda a la seua manera. Les guerres deixen ferides molt difícils de cicatritzar en qualsevol societat, fins i tot quan precedeixen llargs períodes de pau. Per això, quasi cent anys després de la tragèdia, les ferides que va obrir aquella guerra no semblen tancades del tot. Però és que, a més, en el cas que ens ocupa, la pau no va acabar amb la por, ni amb la fam, ni amb l’odi, ni amb la violència, perquè els derrotats no firmaren un tractat de pau, sinó una rendició i els vencedors no van renunciar ni a l’ús de la força ni al que consideraven, i consideren, el seu botí de guerra.

Aquell mateix divendres, a Barcelona, un noi de bona casa feia setze anys i es plantejava la possibilitat d’afiliar-se a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, com va fer poc de temps després, quan se’n passà al bàndol dels que s’havien aixecat en armes contra un govern que, sens dubte, tenia molts defectes, però havia guanyat unes eleccions i tractava de resoldre els problemes gravíssims que afectaven la població.

Aquell jove que, molts anys després, havia de rebre el títol de marqués, concedit per la monarquia reinstaurada, era Juan Antonio Samaranch, que va ocupar diversos càrrecs durant el llarg període de dictadura, fins que va ser designat president de la diputació de Barcelona. Però, després, va rebre homenatges, condecoracions i molts diners, que guardava a Lausana perquè, aleshores, encara no funcionava el “tinglado” de Panamà, per part dels “demòcrates de tota la vida”, com ell mateix o com el rei que va heretar el càrrec quan Franco ho va deixar tot “atado y bien atado”.

Les olimpíades de Barcelona, celebrades el 1992, quan ja feia més de quinze anys que havia acabat el règim dictatorial, foren la consagració de Samaranch, convertit en Joan Antoni per obra i gràcia de la desmemòria imposada pels hereus del dictador. El dia que soterraren el marqués, que havia estat de cos present al saló Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, a la catedral de Barcelona no cabia una agulla i, a la missa oficiada per l’arquebisbe, assistiren el rei, la reina i molta gent important, i el fèretre va ser portat als muscles d’esportistes tan ben considerats i tan demòcrates com Rafa Nadal, Barrufet, Enric Masip, Orantes o Villacampa. És només un exemple de com va anar la reconciliació després de la mort del dictador, encara que, per l’altra banda, la majoria de les víctimes d’aquella guerra i alguns herois anònims de la transició, que donaren les seues vides per un sistema democràtic que tornara els drets perduts als derrotats, continuen oblidats, menyspreats i insultats pels hereus del franquisme.

Jo, per exemple, pel fet d’escriure coses com aquesta, puc ser tractat de ressentit, venjatiu i promotor de l’odi. I ells, mentrestant, continuen aplicant una política de terra cremada perquè, en la seua qualitat de persones de bona casa i neoliberals, consideren que nosaltres, els derrotats, només tenim dret a mirar, pagar i callar.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat