La revolució digital de les comunicacions i l’economia intangible que se n’ha derivat han transformat el món del treball i dels negocis, la cultura –les cultures, ben mirat–, la vida quotidiana i –tal com va analitzar Richard Sennett en La corrosión del carácter– fins i tot el concepte del “jo”. Segons els tecnòfils de la terra, aquest procés globalitzador –fill d’un enfilat de xarxes d’ordinadors– havia de contribuir a la millora del món. Però sovint, massa que ho sabem, aquesta infraestructura planetària accentua les tendències més desintegradores de la civilització. Les identitats col·lectives, els vincles de tall tradicional i els drets ciutadans assolits en anys de lluita i polítiques públiques estan en joc per la irrupció de factors inèdits que escampen la realitat virtual, amb perdó per la contradictio in terminis. La destradicionalització i l’erosió de la solidaritat social qüestionen també l’eficàcia dels vells actors –la família, el sindicat de classe o l’associacionisme voluntari– sense que se’n generen alternatives. El resultat comporta l’aparició d’àmplies zones d’exclusió social, cultural i política: al Tercer Món i als dowtowns de les global cities. A l’Àfrica o l’Àsia, però també a Nova York, París o València.
Les tensions resultants d’aquest món en mutació permanent són cada dia majors entre països. Però, alhora, com dic, entre els segments de població rica i pobra de cada societat. El factor de classe social –ai!– és determinant en la concreció de les noves jerarquies i les corresponents perifèries –geogràfiques, econòmiques i culturals– que se’n deriven. Després de la 2a Guerra Mundial, l’Estat del Benestar va ser la proposta estratègica d’anivellament de les diferències socioeconòmiques: el model europeu de redistribució de la solidaritat social. D’allà va nàixer la “política consensual” que ha aportat estabilitat social i política a l’Europa de les darreres dècades.
Però em fa l’efecte que, des de llavors, l’esquerra i la dreta europees no disposen de cap alternativa –ni juntes, ni per separat– que no siga el retorn a les receptes preEstat del Benestar que apunta el neoliberalisme econòmic triomfant, ara amb embolcall postmodern. La desregulació (i privatització) de sectors estratègics ha estat la punta de llança d’un procés que va començar als anys 80 i que ha impactat fins i tot sobre àmbits com l’educació, la cohesió social i territorial o el mateix concepte de meritocràcia: tòtems utòpics de la revolució pendent de la nostra generació.
La concentració del poder econòmic i de la propietat que en resulta és la causa darrera de la reducció de tota mena de pluralismes –econòmic, polític i simbòlic– i exclou cada dia més segments socials de les grans decisions en totes les esferes de la vida. Aquestes tendències valen per a qualsevol sector: de l’energia a les infraestructures o, efectivament, els sectors de la informació i l’entreteniment que depenen de les anomenades indústries culturals. L’encreuament d’interessos entre aquests megasectors –la banca i la comunicació, per exemple– és la mare de totes les victòries del capitalisme virtual que s’escampa pel món amb tentacles metastàsics.
Crida l’atenció, en aquest context, que bona part de l’esquerra europea –inclosa, per descomptat, l’espanyola i la valenciana– concentre tot el seu poder reivindicatiu i discursiu en els “valors” individuals i n’abandone o minimitze els col·lectius, com són els de classe. La integració de la contracultura al mercat n’és una prova. Les polítiques paternalistes en matèria de serveis socials i drets civils, una altra. La suposada superació del binomi dreta-esquerra per banda de l’esquerra és, finalment, la darrera cortina de la legitimació del projecte conservador. Etcètera.
En fi, tenim dret a exercir i defensar totes les diferències que enriqueixen la nostra identitat individual i això va de soi entre la gent progressista de la meua generació que va descobrir els “valors” d’encuny liberal al mateix temps que reivindicava els col·lectius: de classe i nacionals, amb doble perdó! Però no perdem de vista que, com alerta Josep Fontana, “no solament hi ha lluita de classes, sinó que estem perdent-la”.
