Hi havia una època en la qual les mares ens amenaçaven amb enviar-nos a la Conchinchina, que no teníem ni idea de per on quedava, però sonava d’allò més llunyà.
També hi havia una època en la qual per anar a la platja o a la piscina no necessitàvem més que una tovallola i, si era possible, un entrepà de “Nocilla” per a reposar forces. Clar que era millor si acabàvem amb ell en estar extenuats de bany, perquè les dues hores de digestió de rigor eren sagrades per a les mares i, a més, es feien eternes. També és cert que eren sagrades per a les mares d’ací, per a les que venien de fora era ben diferent i això feia que miràrem malament els afortunats que eren immunes als talls de digestió. No sols tenien la sort de fer turisme, allò que a nosaltres ens sonava tan llunyà com la Conchinchina, sinó que, a més, estaven exempts de fer la digestió. Ara la mare sóc jo i, si he de ser sincera, me n’aniria a la Conchinchina amb molt de gust, si no fóra perquè això implicaria… preparar una altra bossa amb l’equipatge! Sols han passat tres setmanes d’estiu, però jo ja estic extenuada amb això de les bosses. De bon de matí prepara dues motxilles per a l’escola d’estiu: esmorzars, aigua fresca, material per a tallers diversos, gorra, samarreta de recanvi i, si toca exercici o banyà, l’equipament que corresponga.
De vesprada, repetició del ritual, però amb les bosses per a la piscina: banyadors, ulleres de sol, taps i gorros de bany per a les classes de natació, crema per a la cara, crema per al cos, entrepans, fruita, aigua, lectures, el Uno, el Dubble o el joc de taula que trien per a l’ocasió, roba de canvi, tovalloles…
I espera que arribe l’agost i anem a la platja: a tot l’anterior suma-li equip de buceig, hamaques, tables per a jugar amb les ones, xancles especials per a la platja de pedres, retoladors per a pintar pedres, para-sol, nevera… Vaja, que no seria la primera vegada que en arribar a la platja m’adonara que al final l’única cosa que s’ha quedat a casa és el meu banyador. I clar, per no tornar, allà que em teniu exercint de mare en blanc i negre, asseguda en un racó de l’estoreta, suant a mars però tota digna en el vestir i posant crema als xiquets per enèsima vegada del dia. I és que eixa és altra de l’estiu: la crema! Tinc les mans ja tan lluentes que l’altre dia vaig voler fer uns boquerons i semblava com si estiguera pescant-los en lloc d’arrebossar-los en farina.
Tot això sense oblidar la nova faceta que he començat a posar en practica aquest estiu de mare “espantavespes” en la piscina. No sé si valdrà com a modalitat esportiva, però a mi ja em va bé que a aquest ritme estic convençuda que acabe la temporada com si haguera estat unflant-me a anabolitzants. En fi, que l’estiu queda molt lluny del relax i de les imatges idíl·liques de les revistes, clar que segurament totes eixes famílies idíl·liques de les revistes no s’han de preocupar de preparar bosses, d’espantar vespes ni de posar rentadores, si no, estic segura que no posarien tan tranquils tirats a la platja o a la gespa de la piscina tots de blanc impolut.
