Ara fa uns dies se celebrava a Alacant la XLVII edició de la Fira del llibre. Deu anys feia que la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual sóc secretària, no hi participava per diverses raons que ara no cal enumerar. Enguany, però, hi hem tornat a col·laborar i durant els deu dies que ha durat, hi hem exhibit i venut les nostres publicacions, hem donat informació sobre la tasca que fem a les comarques del sud des de fa 12 anys i, fins i tot, hem fet una mostra del que és una de les nostres activitats estel·lars: El Club de lectura que coordinem a iniciativa i petició de la llibreria Libros 28 de Sant Vicent del Raspeig des de fa ja 4 temporades.
En fira, els dies passen lents i a estones sembla que el temps s’allarga com si fóra una goma elàstica, els minuts gotegen com el plom i deixar volar el pensament cap a endavant i cap a endarrere és inevitable. Així doncs, se’m fa indefugible la necessitat de comparar com anava i com va aquesta literària mostra. Recorde que l’última edició en què participàrem, organitzada pel Gremio de libreros y papeleros de la provincia de Alicante, estava dedicada al Cid Campeador. Com us ho dic! Fins i tot van projectar la tòpica pel·lícula “para niños y mayores” (així ho anunciaven per megafonia) que explica les gestes del mercenari. Aquesta XLVII edició, en canvi, organitzada principalment per l’Ajuntament d’Alacant en col·laboració amb el Gremi de llibrers independents de les comarques d’Alacant i el tradicional Gremio de Libreros y papeleros de la provincia, amb el suport institucional de la Universitat d’Alacant, el Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert i l’Institut d’Estudis Catalans, no duia cap lema ni cap figura especial. Simplement s’ha organitzat al voltant d’unes 200 signatures de diversos autors contemporanis, més homes que dones, no sé si cal dir-ho, i més espanyols que valencians (no sé si han arribat al 5%), no sé si és sobrera també la informació… Malgrat tot, des d’aquest punt de vista, la institucionalització i l’ampliació de col·laboradors ha esta ben positiva, en tant que s’ha posat a l’abast del públic lector una ampla oferta editorial i literària, molt més que fa deu anys, i s’ha aconseguit triplicar el nombre de casetes o aparadors, ni més ni menys.
Des del punt de vista sociolingüístic, recorde que el 2008 a l’estand de l’IEC mostràvem un mapa físic i comarcal dels Països Catalans que teníem a la venda i que va alçar passions: des d’un borratxo que se’ns posà a cridar “visca terra lliure” recolzat al taulell, fins a un jove que no passava de la trentena que ens amenaçà de cremar-nos l’estand per separatistes. No era més que un mapa, i la gent no era capaç de deslligar conceptes i col·locar-los al lloc que toca. Així, una institució centenària com l’IEC, avalada per científics d’indiscutible vàlua acadèmica, havia de tolerar aquells dies descortesies, insults i faltes de respecte.
Enguany en portàvem un altre de mapa: el del domini de l’àrea lingüística del català que editàrem en col·laboració amb l’Associació El Tempir, d’Elx, i l’hem hagut d’explicar en tots els idiomes, perquè la gent s’acostava, amable, encuriosida i interessada. Només destacaria tres o quatre anècdotes –diguem-ne– tenses o esperpèntiques. Un jove d’aspecte fanfàrria, bermudes rosa, mocassins impol·luts i cabells engominats, es va apropar per informar-me que el meu mapa “le tocaba los cojones” [sic]. Una senyora, enjoiada com un arbre de nadal que en escoltar-nos exclamà displicent: “son catalanes y hablan en valenciano. ¡Tremendo!” i un home d’espés bigoti, camisa blava i pantalons grisos encastats fins a les aixelles que ens cridà amb espessa mala bava: “¡Se han equivocado de ciudad!” Pures anècdotes, però. Casposes deixalles ràncies d’un temps d’odi i incultura. El fet constatable al llarg de la fira, almenys des de l’estand de l’IEC, ha sigut que la societat alacantina és cada dia més conscient de la seua cultura i de la seua valenciania, i n’està orgullosa; i –per què no?– alguns sectors donen la benvinguda obertament a la catalanitat.
