Ja som immersos en la maleïda, repugnant canícula. Com els cànids i els felins, ens passem les hores intentant esbrinar en quin racó de la casa s’està més fresquet, mentre la televisió ens bombardeja amb una programació refrescant, banal, esquitxada amb notícies matxucadores: la telenovel·la esportiva de la temporada o l’anomenat desafiament català.
Comencen per a alguns els problemes de gola (també de gola com a sinònim d’apetit desordenat de menjar i beure) deguts a l’abús dels aires condicionats i al consum desmesurat de begudes glaçades. El gas d’aquests mateixos refrescos acaba sumant als problemes de gola altres en l’aparell digestiu.
Les temperatures superen els trenta graus i a la calor se li afegix una humitat elevada que fa l’aire irrespirable, la qual ens fa anar sempre suats.
El vent de ponent deixa deserts els carrers.
Els pobles que, com el meu, tenen platja, s’omplin de forasters. La classe política lluïx amb orgull banderes blaves. Les carreteres i camins són transitats per centenars de vehicles que circulen a gran velocitat i, quan no ho fan així, és perquè els conductors no saben per on van i maregen el trànsit.
Quan aquests estiuejants estan avorrits de platja i s’endinsen pel terme, alguns es convertixen en el malson dels llauradors, ja que actuen com els caçadors que es creuen que tot el camp és rostoll i entren en els melonars com si estigueren en un supermercat i s’enduen les millors peces sense passar per caixa.
Els infants urbanites descobrixen el Tom Sawyer que porten dins per a desgràcia dels amfibis.
Una part d’aquests estiuejants miren els indígenes per damunt del muscle i ens consideren uns rústics i uns maleducats per parlar una llengua de trompellots. I rebenten indignats actes culturals i plens d’ajuntament. Molta democràcia, molt d’estat descentralitzat, però en aquest sentit no ha canviat res en els últims quaranta anys.
Una part dels indígenes, a escassos tres quilòmetres d’on tenen la primera residència, actuen com a turistes, però en el fons com la resta dels seus paisans somnien en les terres de l’interior. Eixe meravellós, encantador secà on a l’ombra es pot estar, on la humitat és digerible i, ai las, t’has de tapar amb uns llençols per a dormir.
Realment, són estranys aquests forasters que vénen a les nostres terres a patir la xafogor dels mesos de juliol i agost, «en juliol ni dona ni caragol», a torrar-se al sol com una gamba en les hores que aquest està més alt, que s’atipen de cervesa o sangria, de braves, sepionets i plats de caragols, de paella i fideuà, que alimenten amb la seua sang mosquits i altres insectes molestos, i amb la cartera el sector de la restauració.
Jo tinc un somni d’estiu al secà, però enguany no faig vacances i em toca sobreviure amb imaginació a la xafogor, al ponent, als maleïts insectes i a la massificació del litoral.
