L’espai públic –físíc, audiovisual i virtual– és un espai-cruïlla de missatges de tota mena, el resultat de la negociació entre els membres actius de la comunitat i els seus grups de pertinença. L’espai públic és, en conseqüència, heterogeni i fecund, lloc on es produeixen aliances i barreges, no sempre planificades o previsibles. Inevitables, en qualsevol cas, perquè els processos d’hibridació no depenen només de la voluntat dels actors que hi participen.
Els fluxos comunicatius de masses hi tenen el seu espai de contradicció i d’harmonització d’acord amb les característiques de l’estructura de la comunicació d’aquella societat concreta. L’espai públic de comunicació –la televisió i la ràdio i totes les plataformes digitals que vostès vulguen– hi juguen un paper determinant. Convé, per tant, que ningú resulte exclòs de l’espai radiofònic, del televisiu ni dels desenvolupaments transmèdia que permet la tecnologia virtual. Les concepcions massa populistes de l’espai públic de comunicació, com la dels empresaris de la comunicació, i les aristocràtiques, com la de les elits acadèmiques, són un enemic complementari per a la comprensió de les missions de servei públic.
Les malanomenades noves tecnologies de la informació –totes les tecnologies són noves, en algun moment– són, en aquest context, el darrer espai de disputa de les hegemonies culturals. El fenomen Internet –“l’electricitat de la nova era de la informació”, segons Manuel Castells– representa un canvi de paradigma social que estableix noves jerarquies i perifèries. L’exclusió de la xarxa representa una profunda marginació que multiplica escletxes entre sectors socials i zones geogràfiques. El resultat són els “desconnectats”, que majoritàriament ja ho eren, per efectes d’una concepció desigualitària de la modernització. En l’era digital, les fractures són més profundes perquè la tecnologia n’accentua els efectes. “Los viejos demonios de la injusticia, la opresión y la explotación”, assenyala Castells, “se han adaptado a las nuevas formas sociales, también de esas fuentes de riqueza surgen nuestros pozos de marginación, nuestros abismos de miseria y nuestras pulsiones de violencia. El nuevo paradigma tecnológico desorbita y contrasta los rasgos presentes en nuestra construcción social, magnifica quienes somos y nos enfrenta con nuestros instintos básicos, tanto de creación como de destrucción.” Per contra, la “connexió” és una oportunitat inèdita d’incorporació a la vida “global” i l’economia que se’n deriva.
Ara bé, no hauríem de fugir del foc de la tecnofòbia per a caure en les brases de la tecnofília, els cants de sirena dels xarlatants i les promeses de la falsa democràcia digital. Sobretot, si pensem en la realitat “comunicativa” de les classes populars, les quals no solen disposar dels recursos econòmics que exigeix un ús ple de la tecnologia. La televisió i la ràdio s’han transformat de manera definitiva, això ja ho sabem. Però que l’arbre no ens amague el bosc. La televisió i la ràdio són encara els autèntics mitjans de masses de servei públic. Els mecanismes imprescindibles en la construcció de l’opinió pública (més) universal i de la cultura de masses. Perquè el 99,6 % de les llars tenen, almenys, un aparell de televisió. Perquè un 92% de les segones residències també en tenen. Perquè el 30% de la població s’informa –encara!– només per mitjà de la televisió. Perquè el consum mitjà de televisió per habitant és de 3 hores i 45 minuts. Perquè el 25% de la població consumeix més de 6 hores de televisió al dia. Perquè, per contra, el 46,4% de les llars valencianes, per exemple, disposen d’ordinador i un 41%, d’Internet. En aquest sentit, la televisió (i la ràdio) és la base de l’ecosistema comunicatiu perquè, quantitativament, és el mitjà de referència de la majoria de ciutadans, universal i gratuït.
Fa unes setmanes, la meua estimada Anna Peña publicava, ací mateix, un magnífic article titulat “Internet per a tots… i de tots?” en el qual reivindicava un accés universal a la tecnologia i un “corredor de fibra” que cohesione el país “a nivell social, territorial… abans no se’ns òbriguen més escletxes.” Sóc el primer a afegir-me a aquesta reivindicació inajornable i a subratllar que la proposta d’Anna Peña és peremptòria si volem garantir una segona modernitat, no solament comunicativa, amb igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans. Però que els corredors tecnològics i els altres no servisquen de panacea utòpica i emmascaren que sense ràdio i televisió generalistes i convencionals no hi haurà servei públic!
