Corria l’any 2009 i la crisi ja assotava amb força el sistema econòmic espanyol. Tot i que aquest fet era una evidència a ulls de qualsevol, el president José Luis Rodríguez Zapatero i els seus ministres més destacats (Pedro Solbes, Elena Salgado, Miguel Sebastián) negaven de manera contínua la realitat parlant, fins i tot, de recuperació i de “brotes verdes”. A l’any següent, però, acabà l’etapa negacionista del govern socialista i s’obrí pas al discurs neoliberal de l’ajust econòmic, l’austeritat i les retallades. Com no, em ve al cap la compareixença de Zapatero en seu parlamentària aquell fatídic 12 de maig anunciant la major tisorada a l’estat social des de la reinstauració de la monarquia borbònica.
Set anys després, havent deixat en mínims històrics el ja de per sí feble sector públic espanyol –amb l’excepció de la defensa i de la policia– i havent socialitzat les pèrdues privades amb el rescat de la banca, el president Mariano Rajoy i els seus ministres més destacats (Soraya Sáenz de Santamaría, Cristóbal Montoro, Luis De Guindos) també enarboren el discurs de la recuperació econòmica. No obstant això i a diferència dels anteriors, sembla que ja no estiguen negant la realitat. El seu relat triomfalista s’ha estés per tot arreu i alguns destacats membres de l’stablishment mediàtic ja parlen de postcrisi. Tanmateix, la postcrisi com la postveritat, no deixa de ser una «trola» com una catedral. Hui, el relat econòmic és tan positiu com fals o, com diu la dita, “depenent del cristall amb què es mire”.
Les grans capçaleres de comunicació i els telediaris ja no obrin les seues portades amb notícies relacionades amb els desnonaments, amb la destrucció d’ocupació o amb els menjadors socials. Veneçuela o, ara en estiu, la calor, l’ocupació hotelera o les festes populars se superposen a la precarietat, la devaluació salarial o l’atur juvenil. Les notícies econòmiques es limiten a indicadors positius, com ara el creixement del PIB –que pot lluir fins i tot un país com Moçambic–, i els casos de corrupció, que –lluny de ser aïllats– formen part d’un sistema cleptocràtic i no desgasten el Partit Popular, ocupen el lloc de les situacions de pobresa, i això que aquestes estan intensificant-se i fent-se cròniques: no en va, l’estat espanyol s’ha convertit en el país més desigual de la Unió Europea després de Xipre.
A pesar que institucions i fundacions diverses continuen elaborant informes amb l’esperança d’influir en l’agenda política, mediàtica i governamental, pocs es fan ja ressò de la crisi social, de tota aquella gent que s’ha quedat en el camí i que mai més tornarà a tindre unes condicions de vida dignes o del fet que els joves viuen ja pitjor que els seus pares. El balanç d’aquest període en termes de desigualtat, pobresa i exclusió social és esgarrifós i, tanmateix, és invisible. No se’n parla, i d’allò que no es parla, no existeix.
Però hem d’insistir. I tenim instruments per a fer-ho. El darrer informe de Foessa “Análisis y perspectivas 2017”, presentat públicament el passat mes de juny, torna a posar sobre la taula el conte de la lletera de la recuperació: 7 de cada 10 llars no han notat cap millora en la seua situació econòmica i la protecció social de les famílies s’ha vist molt afeblida. Segons les dades de la fundació de Cáritas, el 50% no té una xarxa de seguretat, quasi el 60% no pot estalviar res, un 20% no podria aguantar tres mesos a l’atur i un 60% del total no pot arribar a final de mes. I així podríem seguir omplint línies i línies amb dades i percentatges.
No sé si baix dels adoquins estarà la platja, però el que sí puc assegurar és que sota les dades macroeconòmiques està la realitat, i no cal furgar massa per a topar-se amb ella. Sols cal ser intel·ligents i audaços per a fer-la evident i poder construir un altre relat que ens allunye de l’abisme social on estem instal·lats.
