Tal dia com hui de l’any 1832 va ser inaugurat el Teatre Principal de València, que no va estar acabat del tot fins l’any 1854: les inauguracions precipitades no són un invent dels polítics contemporanis. I com que, aquell mateix any, una epidèmia de còlera va matar milers de persones a París, el Quebec, Nova York i molts altres llocs del planeta, haurem de deduir que la globalització tampoc no l’han inventada els neoliberals.
El cas és que, per aquell temps de guerres inacabades i escaramusses entre liberals i carlins, l’hospital general de València passava per uns mals moments i necessitava augmentar el pressupost perquè els metges no donaven coll. Els prohoms de la ciutat pensaren que un teatre podia beneficiar l’entitat si una part de la recaptació es dedicava a millorar les instal·lacions i els serveis mèdics. Presa la decisió, les obres començaren l’any 1808, però com que aquell any va ser mogudet, per culpa de la guerra dita de la Independència, les obres van estar parades durant més de vint anys.
Per fi, el dia 24 de juliol de 1832, l’acte inaugural del teatre va començar amb la lectura d’un Rasgo Poético de Bernardino Fernández de Velasco Enríquez Guzmán y López Pacheco, un poeta de segona o tercera fila que, per resumir, firmava els seus poemes amb el títol de duc de Frías. El Rasgo és un poema llarg i enrevessat, ple de versos amb una sintaxi torturada, que el duc va dedicar a la reina Cristina i al templo que a la ninfa del Parnaso / abre Valencia en sus antiguos muros: la coentor en estat pur.
Després de la lectura del poema, que no sé qui va declamar, l’acte inaugural va continuar amb la representació de la comèdia heroica en tres actes Luis XIV el Grande, del comediògraf Luciano Francisco Comella, nascut a Vic, al si d’una família que havia estat austriacista. Ell va saber canviar de bàndol oportunament i va perpetrar una gran quantitat d’obres teatrals que no foren del gust ni de tot el públic ni, molt menys, dels crítics. Però algú va creure que era l’obra més adequada per donar les gràcies al rei que havia ajudat a consolidar el regant de Felip V i a acabar amb el furs valencians per “globalitzar” les institucions.
Finalment, i amb la intenció de convertir València en una ciutat amant de l’òpera, com totes les ciutats europees d’una certa importància, la festa es va tancar amb la representació del segon acte de La Cenerentola, de Rossini, i tots cap a casa, a esperar que acabaren les obres i el teatre poguera començar a funcionar amb normalitat.
Al llarg del segle XIX, el Principal va acollir obres de Zorrilla, Tamayo o Bretón, però també alguns sainets de Bernat i Baldoví, Escalante o Palanca i Roca, a més d’unes quantes òperes, de manera que hem de suposar que combinava les representacions populars i les cultes, per satisfer els gustos de tots els valencians. Després, passaren per l’escenari del carrer de les Barques actrius com Maria Guerrero, Margarida Xirgu o Núria Espert, que va ser durant uns anys la preferida del públic valencià.
Ara mateix, com cada estiu, l’activitat del Principal s’ha traslladat a Sagunt, en una proposta transversal que implica la Generalitat, la Diputació i l’ajuntament de Sagunt i que ha començat amb l’obra, en valencià, De Sukei a Naima, sobre la tragèdia dels moriscos valencians expulsats de les seues terres, i continuarà amb propostes interessants i per a tots els gustos, encara que, com abans, hi predominen les obres en castellà.
Quan ens aproximem als dos segles d’història del Principal, els responsables de la programació tenen la possibilitat d’acabar amb més de dos-cents anys de coentor i de marginalitat de la llengua pròpia als escenaris valencians perquè, si no, com advertia el duc Bernardino en el seu Rasgo: del ingenio español cierto es el triunfo.
