Maryam Mirzakhani tenia una mirada neta i penetrant, un rostre lluminós i impol·lut, i un nom bonic i complex que s’escrivia amb corbes i arestes, a la mida de la seua ment.
Recorde perfectament l’impacte que em va produir topar-me amb la seua imatge per primera vegada, el mateix dia en què, de segur, la coneguérem quasi tots: un dia de l’agost de 2014 en què la premsa anunciava que esta matemàtica iraniana que aleshores tenia 37 anys i era professora de la universitat d’Standford havia sigut guardonada amb la prestigiosa medalla Fields, una distinció equivalent al Nobel de les matemàtiques que, cada quatre anys, s’entrega als investigadors més brillants. I use el masculí plural no amb intenció inclusiva, sinó en un sentit literal: Aquella va ser la primera vegada que la medalla Fields, amb quasi vuitanta anys d’història, anava a parar a una dona. I eixa dona era, a més a més, iraniana.
Així ho anunciaven els periòdics d’arreu del món, que acompanyaven la notícia amb una foto de Mirzakhani amb l’esguard savi i desafiant, però, també, una mica temerós, aclaparada, potser, per una fama amb què la seua personalitat tímida i discreta sembla ser que no casava massa bé. Conten algunes cròniques que, de fet, alguns col·legues que coneixien bé la seua tendència a la discreció, plantejaren que potser no era una bona idea concedir-li a ella el guardó, no perquè no ho meresquera, és clar, sinó pels problemes que se li podrien presentar pel fet d’ésser una dona iraniana que tenia també la nacionalitat nord-americana i que mai lluïa el hiyab.
Afortunadament per a tots, alguns altres companys assenyats pegaren la volta a eixa segona cautela, tot i assegurant que eixe era, precisament, un dels motiu pels quals Mirzakhani, malgrat el seu tarannà introvertit, accederia a acceptar el guardó i assumiria tot el ressò que comportara. Aquesta conjectura argumental quedà validada quan, en un gest sense precedents, el govern iranià es va fer ressò del guardó amb gran orgull patriòtic i va permetre que les imatges d’ella sense vel es difongueren arreu d’un país que majoritàriament caigué rendit als seus peus. Hi hagueren comentaris i alguna “advertència”, sí, però la ment meravellosa de la científica iraniana i l’admiració que suscitava guanyaren la partida a la repressió imposada per la república islàmica, que obliga les dones a cobrir-se el cap en públic al torn que prohibeix als mitjans del país difondre imatges de dones sense vel.
És ben comprensible, ja ho crec que sí, la fascinació que provocava. Tots ens sentim atrets per eixes ments, tan excepcionals i tan prodigioses, capaces d’albergar móns que la majoria dels mortals, amb molts esforços, només arribem a acaronar. Amb carícies que solen ser fugaces i posseeixen l’encís immaculat del que sabem que ens és inaccessible, però que ens ajuden a intuir com d’increïble ha de ser poder entendre el llenguatge hermètic de l’abstracció, que és, no obstant això, el llenguatge ocult de l’univers.
Quanta bellesa deu haver-hi allí. I com necessitem d’eixes ments privilegiades perquè ens parlen, ni que siga una mica, d’ella. Maryam Mirzakhanino no podrà fer-ho mai més, perquè tot just acaba de morir d’un maleït càncer de pit que se li ha estés als ossos amb la prosa impietosa amb què sovint es comporta esta malaltia. Això sí, la poesia que albergava la seua ment, farcida de figures geomètriques impossibles, restarà per sempre amb nosaltres, encara que només la puguen entendre uns pocs.
El que sí que som capaços d’entendre tots és el seu llegat d’esforç i de coratge. Així com la necessitat clamorosa que les matemàtiques s’escriguen, de debò, en femení plural. Més enllà de la gramàtica. És, més bé, una qüestió de lògica pura.
