Moltes vegades, quan tractem de definir conceptes, totes les paraules se’ns queden curtes i tirem mà de prefixos, sufixos i altres artefactes per intentar omplir els espais de les incerteses. Vivim, de vegades atemorits, en la postveritat on tot és líquid, on el terra de la concreció s’esfondra sota els nostres peus.
En el món de la informació, segurament és el temps de menys certeses per metre quadrat. Som capaços d’afirmar-la taxativament com a quart poder al mateix temps que, a les societats actuals, el dret a la informació es percep com a “menys dret” que d’altres. I quan, en l’actual context de crisi, s’enumeren els serveis públics essencials en un sistema democràtic, pràcticament mai apareixeran els mitjans de comunicació públics als primers llocs dels rànquings.
Compartisc plenament la definició d’espai públic que enuncia Toni Mollà en aquest interessant i recomanable article publicat en aquest mateix mitjà. Les societats requereixen d’aquests punts de diàleg i trobada en què ningú se senta exclòs. I, en aquest entorn, els mitjans de comunicació públics han de tenir un paper essencial en la garantia de la cohesió social.
És cert, també, que la televisió (i en menor mesura la ràdio) convencional continua mantenint una posició (fins i tot en la configuració de l’espai físic en l’interiorisme domèstic) central en les nostres vides. En “les nostres teles de cada dia”, publicat també al Diari la Veu el passat mes de maig, ja enunciava la necessària coexistència de la televisió “ritual” amb un horari fix i una graella estable amb les noves pautes de consum que, a mesura que s’apel·la a franges més joves d’edat, acceleren el ritme de les seues transformacions. La consultora Accenture situa en només 3 anys la caiguda en l’ús de la televisió convencional com a primer dispositiu de consum televisiu del 65% al 23% en favor de tauletes, smartphones i ordinadors portàtils.
Per altra banda hi ha un element més subjectiu i que perdurarà més temps que és la referencialitat, entesa com la capacitat d’influència, dels mitjans de comunicació convencionals. La televisió i la ràdio ja esmentades, però també, en menor mesura, la premsa escrita (i impresa) que continua sent capaç de fixar a primera hora del matí, mentre es barregen l’olor del diari i del café, l’agenda setting de la batalla del tallat.
Estem en un context de fractura, tant en la credibilitat dels mitjans convencionals, com en les pautes de consum, com en l’accés digital (amb una de les connexions més cares de la UE), que posa en escac aquesta concepció d’espai públic essencial per a qualsevol societat democràtica.
Tenint en compte que els mitjans convencionals (ràdio i TV) han de tenir un espai central en els mitjans públics de comunicació per la seua capacitat d’influència i pel seu consum arrelat, no és menys cert que les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) també tenen un espai d’importància creixent i dos objectius essencials. Per una banda oferir aquest espai públic a aquells qui, amb pautes de consum diferenciades, ja no fan ús de les finestres convencionals. Per altra banda tenen la missió d’acompanyar aquells que encara fan un ús convencional cap a les noves finestres i les seues possibilitats (continguts addicionals, second screen, etc).
En definitiva, cal establir un diàleg permanent entre totes les finestres, una sort de simbiosi en peu d’igualtat entre finestres convencionals i les noves que garantisca l’evolució i, per tant, l’existència de l’espai públic.
