Fa uns dies, aquest diari publicava una notícia sobre el tractament de la sexualitat per part de les institucions al País Valencià. La notícia citava una font de pes: Vicent Bataller, sexòleg, fundador, president de Sexòlegs Sense Fronteres i professor universitari (no res!).
Molt encertat, Bataller qüestionava l’ensenyament que s’ha impartit fins ara. L’educació sexual és quasi nul·la als instituts (no parle ja de les escoles!). Sembla que les institucions es llaven les mans amb una xerrada cada any a càrrec dels infermers del centre de salut més proper sobre com col·locar un condó i amb fotografies de les ETS que podem agafar si no utilitzem les ‘fundetes’. L’experiència que jo he viscut és precisament la que denuncia Bataller: per una banda, la manca de personal qualificat –personal de la psicologia sexual– i, per una altra, l’enfocament d’aquestes xerrades anuals, més propera a l’estratègia dels paquets de tabac. El contingut que es transmet als alumnes és d’advertència, negatiu. Jo vaig créixer escoltant «compte, que quedaràs prenyada», «compte, que pillaràs una ETS».
M’hauria agradat, per exemple, que m’explicaren que les dones també ejaculem i que no depenem de la penetració per tal de tindre orgasmes, malgrat que no cal buscar l’orgasme com la llum al final del túnel perquè el túnel mateix també és un plaer del qual gaudir. Que hi existeixen moltes formes d’estimar una persona i d’estimar-se a un mateix. Que la diversitat de famílies, d’orientacions sexuals i d’identitats ha de ser respectada perquè la diferència no és perillosa. M’hauria agradat que tot açò m’ho hagueren ensenyat amb la meua classe per a poder parlar amb els meus amics i companys amb normalitat d’aquestes coses i no recórrer al negligent abocador del Yahoo Respostes ni a converses a cau d’orella més pròpies d’altres èpoques.
Mentre llegia les paraules de Vicent Bataller, em vingué a la ment una pregunta: Quina educació vull jo? I a la qüestió jo respondria que sí, que és clar que vull una educació competent en matemàtiques, en llengua i en història. Però també vull una educació que faça persones íntegres i això inclou educació sexual, educació emocional i educació per a la ciutadania. Educació sexual que forme des de ben xiquets a estimar el cos, a buscar el plaer com un meravellós dret que tothom tenim i a ser autònoms. Educació emocional que fomente el respecte a la diversitat, la predisposició sense prejudicis, l’empatia i la solidaritat. Educació per a la ciutadania per a conèixer els nostres drets, per a tindre nocions bàsiques sobre economia i evitar que ens estafen amb preferents i altres ‘gangues’ bancàries. Per tindre nocions sobre política i poder exercir el nostre paper com a ciutadans. Per saber viure en un món globalitzat on transitar amb la mateixa facilitat i seguretat pel carrer i per la xarxa.
Ara han anunciat que el pacte d’estat contra la violència de gènere preveurà que els llibres d’Història de les escoles incloguen el Moviment Feminista. Sembla que no està tot perdut. Mentre escric açò, però, desitge profundament que algun dia un grup de xiquets tinga el privilegi d’estudiar el feminisme a l’aula. Tem que les paraules, malgrat estar escrites en tots els diaris de dimarts, se les enduga el vent huracanat de l’actualitat.
Potser sone massa peremptori, però és això el que vull, en conclusió. Una educació de qualitat, competent, pública, en valencià, feminista, que eduque en el respecte a la diversitat, que m’ajude a conèixer el meu cos, que em forme per ser crítica i no submisa, que em facilite les eines per continuar creixent. Una educació on els professors gaudisquen de la feina perquè no són explotats i on els alumnes vulguen que acaben les vacances d’estiu només per començar les classes. I tot açò, com diria l’Ovidi Montllor, ho vull perquè vull.
