Monòleg per a un dijous de mercat

28 juliol 2017 01:00h

ACTE PRIMER

Són les nou del matí d’un dijous. Ja fa estona que ha eixit el sol, però el cel està ple de núvols. L’ambient és fresc per a un dia de juliol. Un parell de xiquets juguen al parc. Per l’esquerra de la plaça es veu un riu de gent que avança cap al centre del poble.

A quina hora s’hauran despertat eixos xiquets? Quina energia tenen! A mi m’ha costat fins i tot preparar-me el café i, ara, em sembla un luxe prendre-me’l en silenci al balcó. Bé, en silenci… Quan pensen acabar les obres del carrer del Vall? Supose que si volem tindre un carrer bonic, hem de suportar aquests mesos d’obres. Vull anar al mercat. A penes hi he anat des que torní a viure al poble. Mira-la, allà va amb els seus dos fills. L’altre dia me la trobí. Diguérem de quedar per posar-nos al dia. Potser ni ella ni jo ho intentem, malgrat l’estima que ens tenim. És una estima pròpia de les primeres amistats de la infància: un dia desemboquen en amistats més grans i es transformen. Les amistats són com un riu i el poble és un edifici amb finestres al passat.

ACTE SEGON

És migdia. Els núvols s’han dissipat i el sol cau a pla sobre la plaça, buida. Per l’esquerra es veu un riu de gent que avança cap al barri de Sant Antoni. Molts dels vianants porten gorra i bosses de plàstic a la mà. Algunes dones espenten carros de la compra plens o cotxets.

Els núvols han resultat ser una trampa mortal. El sol se’ls ha tirat a sobre mentre compraven al mercat. Gioconda Belli diu que Centreamèrica és la cintura del continent. Bé, doncs la plaça d’Andrés Piles bé podria ser la cintura de Cullera. Uneix el centre del poble amb Sant Antoni, la platja. És frontera. La població autòctona i la turística són inversament proporcionals a banda i banda d’aquest mur de contenció. Els dijous els deixem passar i ells només mostren interés a franquejar aquesta muralla els dies de mercat.

ACTE TERCER

Comença a fosquejar. El parc és ple de pares engrunsant els seus fills, de pares que respiren una estoneta als bancs mentre miren el mòbil, de xiquets tirant-se pels tobogans, de pares intentant que els seus fills no caiguen dels tobogans. La terrassa del bar està que pega un esclafit.

La zona ja torna a ser exclusivament de la gent del poble. Cares conegudes. Els edificis de la platja són un error imperdonable, però també són una defensa. Hi ha qui ve a passar l’estiu a Cullera i no s’endinsa mai, excepte els dijous, en els carrers on es ven fruita a la porta de casa, oberta de bat a bat. Quanta gent passa per aquesta cintura municipal! Els veig a tots i molts em veuen a mi, però fer com que no t’he vist és un esport local. “Xica, no t’havia vist!”. S’ha de ser valent per viure a un poble. Ets tan a prop de qui et fa riure i de qui et fa patir…  

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next