El poder del sons

No dic jo que l’hivern no tinga els seus sons particulars, però tal volta per allò que ara dormim -o almenys ho intentem- amb les finestres de bat a bat, ens arriba tot amb més facilitat. Agradables, o no tant, afegeixen el segell de l’estiu de repetir-se una i altra vegada en inaugurar-se la temporada estival.

En el meu cas, el primer avís que ja està ací l’estiu arriba amb les rialles i comentaris a poqueta nit de les jubilades als jardins que tinc al costat de casa. Rialles amb nom i cognoms tan contagioses que, de vegades, resulta impossible no oblidar de cop allò que no ha estat tan positiu al llarg del dia.

Últimament les modes han fet que l’estiu s'associe també a l’adaptació per a xaranga del gran èxit de Raphael, “Mi gran noche”. Ací em passa a l’inrevés, i mira que jo sóc fan de Raphael, però això que ara tot s’haja de celebrar de la mateixa manera, de tan repetitiu, ja cansa. Tant se val si és un comiat de fadrí, la celebració dels quaranta o ves a saber què, a la mínima ja està la festa muntada i les variacions en sorpreses i repertori són més bé escasses. Cert és que allò que sempre la festa siga en dijous i a l’endemà treballes contribueix en un percentatge elevat que ho avorrisques.

A qui sí hi trobe a faltar enguany és a l’acordionista que freqüentava el bar de davall de casa. El seu repertori tampoc era massa variat però resultava d’allò més estimulant traslladar-se mentalment a una cambra de París on compartir conversa i copeta de vi amb Vila-Matas i Marguerite Duras.

Això sí, sempre pot haver-hi una alarma que es dispare inesperadament i et torne a la realitat de cop, sense temps ni a tastar la crepe que et mirava de reüll des de damunt de la taula. Pot ser una alarma impertinent, o el camió de la brossa, que també es fa notar amb intensitat en les nits d’estiu.

Però, no sols les nits tenen els seus sons particulars, les matinades tampoc es queden enrere. I ahí la fauna local, tal volta sense adonar-se, adquireix tot el protagonisme. De xiqueta l’estiu era sinòmim del cant de les xixarres que des de l’arbre paradís que presidia l’entrada a casa feien del nostre Maldonado particular anunciant amb la seua intensitat la xafogor de la jornada. Ara, ací al centre del poble, són altres espècies les que s’han aliat amb l’estiu. Ambdues ben diferents però entestades a fer-nos practicar allò de “A quien madruga, Dios le ayuda”. Podria ser el començament d’un acudit a l’estil d’aquells de “va un inglés, un alemán y un español…” però us assegure que és real i com, afegirien a les pel·lícules de cap de setmana, “basado en hechos reales”. Els substituts perfectes del despertador durant l’estiu per a mi són un colom i un ase. Em faltaria un gat i un gos i podríem eixir de gira estil “Los trotamúsicos” però de moment anem servits. El colom es para al mateix repeu de la terrassa cada dia, ben de matí, i tot seguit ja s’encarrega de fer-li el cor l’ase que malgrat estar a l’altra punta del poble, sembla com si el tinguérem als peus del llit.

A la llista de sons últimament s’ha afegit, a més, el de l’agosarat que cada dos per tres passa fent parapent i que hem batejat com Manolo, en haver-se convertit en part de la família per la seua assiduïtat a incloure’s dins del nostre camp de visió.

Però, de tots els sons possibles, sens dubte em quede amb un en concret. Pels records amb què l’associe i per la interpretació que va fer el meu fill en escoltar-lo la primera vegada al nostre racó d’estiu preferit: el racó de l’Albir. El so de l’avís de l’afilador recorrent carrers. Eixe so que va fer que es quedara immòbil dins de la piscina, amb els ulls ben oberts, cara de sorpresa elevada a la màxima potència i que sols el va deixar pronunciar unes paraules: “Mama, Peter Pan!”. I és que el poder dels sons de vegades és fantàstic.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat