És tan temptador… Veus una cosa que necessites en la pantalla de l’ordinador. Amb un grau de necessitat del segle XXI, és a dir, relatiu. O que t’agrada. Però la vols, la cosa, la desitges i, si fas clic, pam, en un dia la tens a casa. Ni t’has de moure. Te la duen. Espolses del teu cap totes les mosques que rondinen: la llibretera a qui coneixes, que et parlaria del llibre en qüestió (perquè has triat un llibre), el distribuïdor que el portaria a la llibreria, el qui treballa al magatzem del distribuïdor i un llarg etcètera. Per què hi hauries de pensar? Per què hauries de pensar en tota aquesta gent, que treballen i paguen els seus impostos?
La companyia del clic se’ls estalvia, els impostos. Fa malabarismes econòmics i no contribueix gens a millorar tot allò que, algun dia, has necessitat, necessites, necessitaràs. Anar al metge, dur els fills a escola, un llarg etcètera. Espolses aquestes mosques molestes. Desitges aquell llibre, aquella tauleta, aquell coi de cosa que pots tenir demà mateix. Arriben més mosques. Un fum de mosques. Cada treballador d’aquella companyia que, amb una probabilitat escandalosa, serà un treballador temporal, amb un contracte formalitzat amb una empresa que el subcontracta però a qui criden pel nom i li diuen de tu, “ei Tomàs!” Com si dir-li Tomàs o Vicenta humanitzés les seues condicions laborals, fes més amable l’escorcoll a l’entrada i a l’eixida de la nau sense horitzó, minvés els prestatges quilomètrics plens a vessar d’objectes que algú com tu desitja tenir a un clic de distància.
Espolses les mosques per oblidar que Tomàs i Vicenta faran entre dèsset i vint quilòmetres a bon ritme pels passadissos d’aquella nau en un intent de millorar cada dia la seua marca personal, ara un llibre, ara un CD, ara una punyeta de cosa que sí, que la vols, ja. Espantaràs muntanyes de mosques si s’acosta Nadal, o el Friday aquell, quan fan venir treballadors d’altres països i els allotgen amuntegats, amb malsons plens de consoles, de pel·lícules, d’animals de peluix o de plàstic, de capses de cartró amb nom de riu i un somriure de fletxa que es pleguen i es despleguen per una cinta transportadora que no s’atura mai, treballadors que no saben si demà els acomiadaran perquè tot dependrà del teu clic, del meu clic, de tants clics. Tanques l’ordinador i te’n vas al carrer. Tal com t’imaginaves, el llibre que vols no el tenen a la llibreria. L’han de demanar, és un poc més car i t’has d’esperar. Et regalen l’oportunitat de practicar la paciència, aquella virtut estranya i desprestigiada pel clic de cada dia. Pots tornar a esperar com quan eres menuda, s’acostava el Nadal i escrivies la carta als Reis.
I mentre esperes et passen tantes coses! Imagines les vides de les persones que faran possible que tu tingues el llibre, el seu treball, l’atenció. Entens que els cal temps, com a tu per escriure aquestes ratlles. Entens que entremig cal respirar, pensar, viure. I tot i que no coneixes aquells altres Tomasos i Vicentes, els agraeixes profundament la feina, la voluntat, l’esforç. Quan t’avisen que ja pots passar a pel llibre, et sents preparada per rebre’l. El mires i el remires. El deixes reposar abans d’obrir-lo. Hi ha tanta vida dins i fora de les seues pàgines! Les mosques han fugit, momentàniament. Munts de clics les esperen.
