Una tulipa de bronze negre patinat és la reinterpretació que els artistes britànics Rob and Nick Carter van fer, el 2012, de Tulipa brabantson primerenca, de Judith Leyster (1609-1660), una de les aquarel·les incloses al Llibre de les tulipes (ca. 1643), actualment al Frans Hals Museum de Haarlem. Hi ha altres flors pintades en aquest període, l’edat daurada de l’art holandès, de les quals s’han apropiat els Carter per dur a terme algunes de les seues sèries, tanmateix només han traslladat a l’escultura aquesta de la pintora holandesa. La nuesa i l’elegància de la il·lustració, amb la tija vertical, les estilitzades fulles que s’enlairen i s’inclinen a la dreta lleugerament, com els braços arquejats d’una ballarina, i la tulipa en forma de copa, de colors sensuals, bé mereix que s’hi pare compte. Per això, tampoc no resulta estrany que porte el nom de Judith Leyster una preuada varietat d’aquesta flor, pertanyent a la classe Triumph, de pètals cremosos amb les vores carmí.
Després de casar-se, Leyster i el seu espòs Jan Miense Molenaer, un col·lega de professió, es van traslladar a Amsterdam, on van muntar un taller conjunt, amb la intenció d’ampliar el mercat. Ella, però, malgrat l’exitosa carrera que havia desenvolupat fins aleshores –molt més reconeguda que la del marit-, a mesura que arribaven els cinc fills, va anar deixant de banda la producció pictòrica; la cura de les criatures i de la casa no li permetien dedicar-s’hi. De fet, d’aquesta etapa solament es coneixen un bodegó descobert recentment i les làmines del llibre esmentat. Un llibre que responia a la passió –mania, febre, fins i tot follia, diuen alguns- per les tulipes que es va desencadenar als Països Baixos durant la dècada del 1630, quan el valor monetari d’aquests bulbs es va disparar de sobte i va assolir cotes estratosfèriques. “Els preus pujaven, i es calculava que pujarien fins a l’infinit, perquè aquesta és la lògica de la mania”, apunta el poeta polonès Zbigniew Herbert. Un raonament que sabem com funciona, perquè l’hem viscut fa poc de temps amb el creixement de la bombolla immobiliària i el posterior esclat. Per a molta gent que desitjava adquirir-ne, però no s’ho podia permetre, comprar una pintura o un catàleg de tulipes era una de les maneres de compartir la dèria col·lectiva. Alguns pintors es van adonar de l’oportunitat i van produir obres adreçades a un públic delerós de gaudir, encara que només fóra amb imatges, d’una planta tan valuosa. Així, doncs, aquesta demanda “va trobar eco a les impremtes ràpidament: l’actualitat ocupava un lloc en els impresos, no sols les disputes polítiques o religioses, sinó també la febre de les tulipes, les dimensions de la qual despertaven una justificada inquietud i una decidida resistència per part dels ciutadans més sensats”, assenyala Herbert en “Tulipes d’amarg aroma”, un dels assaigs de Natura morta amb brida, un recull sobre l’època d’esplendor artístic neerlandès.
El 1648, quasi una dècada després d’haver deixat pràcticament de pintar, l’escriptor Theodorus Schrevelius parla d’ella a Harlemias, una història de Haarlem: “També hi ha hagut moltes dones experimentades en el camp de la pintura que encara són conegudes ara i que podrien competir amb els homes. Entre elles, sobresurt excepcionalment Judith Leyster, anomenada la veritable estrella de l’art”. Vint anys abans, Samuel Ampzing, el cronista de la ciutat, ja havia afirmat en una altra publicació que tenia “una bona i profunda visió”. Aquesta reputació aconseguida des de ben jove va facilitar que fóra la segona dona acceptada, el 1633, en la Guilda de Sant Lluc –la primera havia estat Sara van Baalbergen, de la qual, per dissort, no ens ha arribat cap obra-. Asseguren que hi va accedir amb la presentació de l’autoretrat que va dur a terme quan tenia al voltant de vint-i-un anys, una peça magnífica en què la veiem asseguda de tres quarts, amb el braç dret recolzat al respatller de la cadira, mirant-nos somrient, relaxada i segura. Ha parat un moment de pintar i s’ha girat: en una mà, el pinzell amb què acaba d’aplicar uns tocs a la figura del violinista del llenç, una pintura de gènere, la seua especialitat; en l’altra, la paleta, un drap i divuit pinzells més, una manera de mostrar les habilitats pictòriques que posseeix, la seua destresa. També amb la roba, luxosa, a la moda de l’època, que evidentment no correspon a la indumentària de treball, prova de manifestar l’estatus social, la posició a la qual considera que pertanyen els mestres del gremi. Judith Leyster era llavors, en el món de l’art, un valor en alça, sòlid –no com el de les tulipes, tan efímer-, una pintora a la qual se li augurava una llarga i fructífera trajectòria. Tanmateix, el matrimoni truncaria aquest camí abans d’hora.
