Recentment he tingut l’ocasió de viure de prop el que molta gent anomena com l’experiència més bonica del món: donar a llum. L’embaràs, el part i la criança dels nounats, tot un món per descobrir que sovint s’ha mostrat indestriable del fet de ser dona. “Què no vos animeu?”, “I els xiquets, per a quan?”, “Espavileu, que criar amb quaranta anys no és igual que fer-ho amb vint-i-cinc!” són algunes de les frases que se’ns aboquen a les joves, especialment a aquelles que compleixen els cànons del que se suposa ha de ser una vida model: tindre parella del sexe oposat, trobar una feina i anar a viure junts. Si de cas, la boda i, tot seguit, l’embaràs. No és cap novetat l’exigència de respecte per part de les dones a la seua llibertat per decidir si volen parir i si volen ser mares –fets que tampoc no són indestriables–. Com tampoc ho és la falta de respecte cap a aquesta decisió, tant individual com col·lectiva.
Per la franja d’edat en què em situe, els parts de dones properes comencen a ser una notícia habitual. Algunes experiències properes així com la posició damunt la taula del debat al voltant del cos de les dones i els nostres drets reproductius m’han fet qüestionar-me seriosament això de l’experiència més bonica del món. Fa un temps, relativament poc, vaig escoltar per primera vegada el terme de violència obstètrica, i en els darrers dies no ha deixat de ressonar dins el meu cap. De què estem parlant? Segon DONALlum, l’Associació Catalana per un Part Respectat, es pot entendre per violència obstètrica “el tracte deshumanitzador, l’abús de la medicalització i la patologització dels processos fisiològics del part que comporten la pèrdua d’autonomia i de la capacitat de decisió per part de les dones durant el seu embaràs i el part”. Una definició que podríem pensar a situar en altres zones del planeta que considerem menys desenvolupades, com ara l’Àfrica o l’Amèrica Llatina. Però la realitat és ben diferent: la violència obstètrica té lloc cada dia als nostres hospitals, i les seqüeles físiques i emocionals que deixen en les dones poden ser molt elevades.
L’Estat espanyol se situa entre els països on més es porten a terme les cesàries i també els parts induïts, una de les pràctiques mare de la violència obstètrica. Les dones es troben sovint amb una manca d’informació sobre els seus drets, així com sobre allò que estan fent amb el seu cos o quin és l’estat del seu embaràs, dilatació o possibilitat de part durant els dies en què romanen a l’hospital. Massa freqüentment han d’afrontar tractes paternalistes, comentaris despectius, manca d’atenció i excés de medicalització. És a dir: una deshumanització total del procés de donar a llum, una experiència que pot ser la més bonica del món pel que comporta –crear vida–, però que de vegades genera traumes difícils de superar en moltes dones. L’excés d’autoritat del personal sanitari, així com la falta de confiança en els nostres coneixements i la manca d’informació ens fan acceptar pràctiques que es troben prohibides al nostre estat. Tot i que no s’hagen tipificat específicament, aquestes suposen una vulneració a la integritat física i moral, a la llibertat personal i a la intimitat, entre altres. Només països com Veneçuela –Veneçuela, sí!–, Argentina i Surinam han legislat sobre la qüestió, tot i que per ara continua havent una bretxa entre les disposicions normatives i la seva aplicació.
Davant aquesta situació diversos grups de dones s’han organitzat per eradicar la violència obstètrica, tot creant-se iniciatives com l’Observatori de la Violència Obstètrica, per part de l’associació El Parto es Nuestro. A més, grups de sanitaris, especialment les matrones, treballen per implementar pràctiques molt més respectuoses amb les dones als nostres hospitals públics, tot i que sovint no és fàcil trencar amb el modus operandi establert i encara menys portar la contrària als ginecòlegs de torn, freqüentment homes que mai no han patit ni patiran en la seua pell eixa meravellosa experiència més bonica del món.
