No n’hi ha mes tranquil al nostre País Valencià. Ara que s’albira la tranquil·litat vacacional de l’agost a l’horitzó, i quan només els lamentables incendis, els culebrons esportius i, darrerament també, els “suïcidis populars” acostumen a copsar les portades de la majoria de la premsa, les institucions públiques espanyoles, amb el suport inestimable dels seus cadells avalencianats i dels submisos i indestructibles blavers, bombardegen una vegada més els propòsits del nou govern valencià. I com no, ho fan allà on dol, on més mal ens fa als qui pensem que tenim raons de sobra per a no sentir-nos, amb tots els respectes del món, espanyols.
Dos bombes han ressonat amb força aquesta darrera setmana. Ambdós, teledirigides al centre neuràlgic del Govern valencià, al punt on tot es mira amb lupa i qualsevol decisió és empentada al bell mig de la plaça perquè patisca un linxament públic immediat. En primer lloc, des de l’Advocacia de l’Estat de la Delegació del govern espanyol, des d’on s’interposa recurs contra el decret que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials de la Generalitat Valenciana. Tot seguit, i sense donar temps a recuperar-nos per la toxicitat dels gasos emanats, el TSJ valencià, que fidel a la seua repulsió envers el valencià i genuflex a les disposicions de la vessant més burda del PP valencià que encapçala la Diputació d’Alacant, paralitza una part fonamental del Decret de Plurilingüisme.
Per al primer cas les raons adduïdes són ben clares: el valencià només és oficial a la “Comunitat Valenciana” i, per tant, no és acceptable comunicar-se amb una altra comunitat autònoma en aquesta llengua, perquè no és oficial enlloc. En el segon cas, es paralitza perquè es crea un greuge comparatiu entre els estudiants valencians que seguiran el seu itinerari escolar en valencià i els que ho faran en castellà, ja que els primers rebran més hores en anglès. En ambdós casos, i malauradament, tenen certa part de raó perquè no s’han lligat les coses com cal.
En ambdós casos, potser, la solució era més senzilla. En el primer cas calia posar que la llengua era el català, que sí que és oficial en els altres dos territoris de l’Estat opressor amb què compartim llengua; en la segona, posar el català com a llengua vehicular en tot el territori, com a Catalunya. De fet, ja ho avançava aquest mateix diari al seu editorial, potser la solució està en la immersió lingüística i, afegisc, en ubicar cada llengua en el seu lloc, perquè la L1 de l’aprenentatge ha de ser la pròpia del territori, el valencià; la L2 l’altra oficial, el castellà i la L3 la mediàtica actualment, l’anglès, almenys, en els territoris reconeguts com a valencianoparlants en la mateixa LUEV. Això no és excloent ni sectari com ens volen vendre, i funciona a altres territoris que no són la temuda Catalunya, com per exemple al Canadà, per tant, ja prou d'”indisposicions transitòries” i d’estar sempre mirant tribunals a veure què ens deixen fer, perquè ara per ara pareix que dominem més el llenguatge jurídic que la mateixa llengua materna.
El resum de tot plegat acostuma a ser el discurs esgotador de la repressió que patim els valencians pel que fa al tema de la llengua i al rèdit electoral que el PP aconsegueix amb tot açò. Evidentment, açò no es pot negar. Però cal anar més enllà, crec jo. En els dos casos que he esmentat en aquest article la solució, entenc mentre em prenc la gosadia de fer ús de la meua humil llibertat d’expressió, passava per fer les coses d’acord a raons acadèmiques i no polèmiques. És cert que s’ha d’anar amb molta cura alhora de parlar i tractar certes coses, però el temps ens ha demostrat que, al remat, el blaverisme i l’espanyolisme més recalcitrants fan servir totes les armes al seu abast per a tornar al centre de la polèmica el debat identitari. Per això, cal fer les coses des d’una idea cohesionadora i una perspectiva més oberta, no deixar res solt i anomenar les coses pel seu nom, perquè si no comencem immediatament a demostrar que ens creiem amb tots els ingredients i sense embuts la unitat de la llengua, estarem posant l’arma a la mà de qui desitja, amb totes les seues forces, matar-la sense deixar rastre.
