En dies de cels rasos, de sol vertical, s’agraïx d’allò més un núvol orfe que s’interpose durant uns instants entre l’astre tòrrid i castigador i el retall menut del paisatge on habitem. És la versió celest, vaporosa, d’un oasi. La temperatura de colp i volta pareix que baixe uns graus. Al vianant que bada pels carrers o pels camins solitaris en plena canícula li ve a la ment un tast dels dies de setembre i octubre que encara han de vindre.
És només un instant que voldríem perllongar en el temps i que ens fa desitjar la treva meravellosa que ens donaria una jornada on totes les varietats del gris esculpiren en el cel castells fantàstics, ramats inacabables d’ovelles, cues immenses de cavall, pits delitosos de donzelles… Però som a l’estiu i, a pesar de la nostra queixa i del desig actual d’uns i altres, vull dir els qui aniran a treballar i els qui estem de vacances, ens hem passat l’any esperant la seua arribada.
Que cansat que és no fer res! Bo, sota eixa exclamació hi ha una gran veritat, i és que ens acaba resultant insuportable la inactivitat i acabem fent més coses que quan fitxàvem cada matí. Ara és un cúmul divers d’activitats que vénen marcades pel rellotge solar, per la temperatura i pels altres, vull dir per la família i/o les amistats.
Ens cansem d’estar tombats, de consumir una canya rere una altra, el tast amarg de la cervesa es fa pesat en la llengua, ens cansem de veure cossos agraciats per la natura i altres, la majoria, de panxes prominents sota papades espectaculars, panxes de les quals sobreïxen per dalt i per baix extremitats primes. Comptem sacsons perquè ja ens hem cansat de comptar les onades que fa la mar en una hora, d’enviar whatsapps, de donar un colp d’ull i un altre al twitter o al facebook.
Escoltem la música que a tot drap sona en un xiringuito. De tant en tant els ritmes electrònics i monòtons s’aturen per a donar pas a la cançó de l’estiu, una cançó tan apegalosa com les dels anys anteriors i que acabem trobant fins i tot en el gaspatxo.
A la nit, després de sopar i abans de l’emissió d’algun partit de futbol, eixim al balcó per animar l’esguard fent-lo saltar d’una constel·lació a una altra. De colp veiem passar un punt de llum, mentre aconseguim matar un mosquit que pretenia picar-nos en el coll. Pensem que és un avió que vola a gran altura, però el veí ens informa, amb el seu to de suficiència habitual que al principi ens feia gràcia i que ara no suportem, que es tracta de l’estació espacial internacional que aquests dies està passant sobre els nostres caps. Porta dins tres tripulants. No podem evitar ser corrosius i li contestem: «I això ho has sentit en la nova radiotelevisió valenciana o en la vella?».
Encara resten setmanes de vacances i ja n’estem més farts que un gos. I comencem a sentir enveja d’aquells astronautes que es miren des d’allà dalt les nostres misèries. Que tranquils, fresquets i a gust deuen estar!