La proposició

Tota la composició bascula a l’esquerra: d’una banda, la senzilla taula, pràcticament fora del camp de visió, llevat de l’extrem en el qual reposa el llum d’oli; d’altra banda, l’home, que s’hi recolza i s’inclina cap al mateix costat, i la jove, asseguda de tres quarts, de cara a la flama. I cal que no oblidem les ombres, la de la llàntia, que es projecta sobre la superfície de fusta enfora del quadre, i la de la figura masculina, que, inquietant, es retalla sobre la paret. Només cau a la dreta, allargant-se al sòl de l’espai buit que hi ha a partir del respatller de la cadira, l’ombra del gran volum, massís i compacte, de les faldilles de la noia. Un embalum de roba que ocupa la zona inferior de la franja central i del qual sobresurt la part superior del cos de la dona, en què destaca el blanc pur, resplendent, de la brusa i, una mica, de la còfia. Un blanc immaculat, senyal de les mestresses de casa diligents, que contrasta força amb el negre del vestit del vell (la diferència d’edat entre tots dos és evident) i les tonalitats apagades del conjunt. El desplaçament, els efectes lumínics, les oposicions cromàtiques i les diagonals que marquen la composició generen, de manera inevitable, una considerable tensió en aquesta obra de Judith Leyster intitulada La proposició (1631). Si ens fixem en els detalls, observem que, en aquest interior sever, l’assetjador intenta cridar l’atenció d’ella, que està brodant, posant-li una mà en un braç i oferint-li, en l’altra, un grapat de monedes, ben visibles sota el focus lluminós. Ella, tanmateix, no s’immuta i, sense alçar el cap, continua immersa en la seua tasca.

Judith Leyster, 'La proposició', 1631. Oli sobre llenç

Moltes són les interpretacions que s’han fet d’aquesta peça, tot i que, atès que es tracta d’un tema comú als Països Baixos durant els segles XVI i XVII, no podem atribuir a l’autora concepcions actuals. Explica Whitney Chadwick (Mujer, arte y sociedad, 1990) que en aquest període, a conseqüència de l’auge de la prosperitat, hi va haver un ús de la sexualitat femenina com a objecte d’intercanvi per diners i que les imatges de dones filant, brodant o fent puntes solien tindre significats ambigus o sexuals –fins i tot, el verb “cosir”, en el neerlandès de llavors, es referia a les relacions sexuals-. Ací, però, la xicota, “víctima desconcertada, no una seductora, està descrita com una encarnació de la virtut domèstica en una època en què l’increment del calvinisme anava acompanyat d’un ressorgiment dels bordells”, un aspecte a partir del qual es pot deduir una intenció moralitzadora. El tarannà íntim i mesurat d’aquesta pintura –adverteix la historiadora nord-americana- no tornaria a aparèixer fins vint-i-cinc anys després, en versions de l’assumpte dutes a terme per Gerard Ter Boch, Gabriel Metsu i Johannes Vermeer.

Seguint aquesta línia, que té en compte que les artistes eren subjectes socials i polítics del temps i el context en els quals vivien, Griselda Pollock, professora d’Història Social i Crítica d’Art a la Universitat de Leeds, apunta que, a més del tractament domèstic de sol·licitació i dels debats sobre l’estatus i el paper de la dona, algunes lectures de les obres de gènere holandeses suggereixen que les estampes quotidianes poden llegir-se com al·legories polítiques sobre la continuació o l’acabament de la guerra d’independència d’Espanya. Així, “s’ha assenyalat que en el simbolisme emprat en les monedes, impresos i fullets del període, la ciutat d’Amsterdam era representada com una mestressa de casa, vestida de blanc, que s’ocupa amb cura de la llar i refusa les promeses econòmiques” (Crítica feminista en la teoria y la historia del arte, Mèxic, 2007).

 Judith Leyster, 'El joc de backgammon', 1631. Oli sobre llenç

Més freqüent era traslladar al llenç transaccions sexuals entre un home i una dona (generalment, una prostituta, que sovint porta algun instrument musical, també amb connotacions eròtiques) amb la intervenció d’un alcavot o una alcavota, un tipus d’escena que, per exemple, podem veure en El mitjancer (1625), de Gerard van Honthorst, o La proxeneta (1622), de Dirck van Baburen. Unes escenes, que deixen poc d’espai als dubtes –les dones que apareixien a soles en públic es considerava que cercaven trobades sexuals-, a les quals està més pròxima El joc de backgammon, de Leyster, executada el mateix any que La proposició. Amb una fórmula compositiva similar a les esmentades, dos brivalls, un dels quals es gira i ens mira amb desvergonyiment, i una xica, que li ofereix una pipa, sembla que s’hi aposten alguna cosa més que els diners. Potser la pintora tenia consciència del greu problema que suposava l’assetjament, però, en qualsevol cas –no hi havia gaire opcions-, les rígides convencions socials i pictòriques acabaven, per regla general, guanyant la partida tant en la vida com en l’art.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat