Al revés del món

A estes altures de la pel·lícula, ja hauries de saber que em diuen Maria, que sóc valenciana i que visc a Madrid… Amb el trasbals que això suposa. Fa dos setmanes no parlava més que de l'estiu, i de les ganes que tenia de platja, i de la falta que li fan al món els fartons sense gluten (apunta’t eixa, Fartons Polo). Com a això de queixar-se una li acaba agafant el gust, calia buscar una excusa a l’altura de les circumstàncies i dels ulls que estan llegint-me ara. Marina d’Or? El preu del petroli? El fet que l’avioneta d’Hazte Oír vaja a recórrer la costa del Mediterrani a base de propagar el seu missatge homòfob i transfòbic? Que la filla de Belen Esteban ja siga major d’edat?

Doncs no. Jo vaig sempre al revés del món, i hui toca renegar de la meua última mudança. Perquè clar, si vius a Madrid, una de les coses que cal que faces amb bastant assiduïtat (sense remugar, a poder ser) és mudar-te. De Lavapiés a Vallecas, de Chueca a Usera, de Malasaña a Ventas… Com si et dic de Russafa a Alboraia. El desfici que suposa haver-ho tingut tot a prop i, de sobte, condemnar-te a l’ostracisme més patidor per decisió propia (o del banc, en alguns casos). Mudar-te sempre implica recordar, en ambdós sentits: fotre la teua vida a quatre caixes i dos maletes (en el millor dels casos) t’obliga a fer memòria sobre coses que potser hagueren estat millor guardades al fons d’un calaix… O convertides en una improvisada nit de Sant Joan a qualsevol parc dels afores de la ciutat. Amb tot i això, hi ha una forma de fer que el procés de mudar-se siga el menys dolorós posible; i sí, al contrari del que estaves pensant, no és gens difícil…

Demana ajuda! Recolza’t en la gent que t’estima! No t’ho tires tot a l’esquena! Roig comunista! Masclista opressor! Meninfot! Tros de suro! Tronista! (Sí, l’humor absurd mitjançant exclamacions també ajuda a alleugerir la tensió acumulada). També és de justícia apuntar que tot no és dolent al procés de mudar-se: pots trobar la carpeta amb retalls d'“Al salir de clase” que ja donaves per desnonada, el Tamagotchi sense pila de quan estaves a 3r de Primària o la còpia en VHS de la pel·lícula dels Backstreet Boys. El fet de batejar el nou pis també ajuda a vore la llum al final del túnel: el meu, per exemple, es diu “Palacio de princesas” i sí, està molt a prop del Palacio Real de Madrid: molt monàrquic tot. I viure amb algú a qui et nasca preguntar-li com està, quan arribes a casa després d’un dia llarg… I, per què no, compartir uns xupitets de cassalla. La qüestió rau, com deia al principi, en anar “al revés del món”.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat