El sainet Neymar s’ha acabat. Dijous passat, a mitjan vesprada, l’astre brasiler abandonava el Barça i l’endemà, divendres, jurava amor etern i gols molt ben pagats al PSG de París. Els diners provinents de Qatar que han alimentat el Barça els darrers anys, ara, li han tret Neymar a força de talonari, sense dubte un dels actius esportius i comercials més importants. Qui accepta les normes del mercat –oferta i demanda– ja en sap les regles, i no val queixar-se’n.
Des de l’any 2010, el Barça s’ha beneficiat dels petrodòlars de Qatar per mitjà d’un contracte de patrocini principal signat amb l’empresa Qatar Sport Investments (QSI). Ningú no ho va qüestionar mai de veritat, perquè el dòlar engreixa tots els mecanismes socials i empresarials i esvaeix qualsevol dubte ètic. Fins i tot Pep Guardiola, l’emblema civil de la Catalunya actual, sempre ha declarat la seua estimació per Qatar, un país on va viure durant els darrers anys de la seua carrera com a jugador. Xavi Hernànez, el relleu generacional de Guardiola en l’imaginari culer, fa caixa a hores d’ara en aquell paradís del diner cru. Un país sota sospites diverses fins al punt que l’Aràbia Saudita, Bahrein, Egipte i els Emirats Àrabs hi van trencar relacions per la seua política regional i les suposades connexions amb el terrorisme islamista.
Neymar va arribar al Barça l’any 2014 de les mans de l’expresident Sandro Rosell i dels interessos de Nike, la marca esportiva que explotava els drets del jugador. Potser per atzar, des del 1996, Rosell havia estat responsable de màrqueting de Nike a Portugal i Espanya i ell mateix, el 1998, havia aconseguit que el Barça i Nike signaren un contracte comercial –una relació estratègica per a les dues parts. En arribar a la presidència del Barça l’any 2010, Sandro Rosell va fer mans i mànigues per a portar Neymar al Barça –una operació comercial que sempre ha estat sota sospita. A hores d’ara, Rosell es troba empresonat, vés per on, per les seues relacions poc clares amb aquell fixatge i també (!) amb QSI, l’empresa qatariana que alimentava el Barça de dolços petrodòlars.
Neymar ha estat sempre la insígnia distintiva i, per tant, el principal actiu de la política de màrqueting de Nike. De fet, una imatge recorrent –i sense conseqüències disciplinàries!– del pas de Neymar pel Barça ha estat la seua relació amb el calcer esportiu de Nike durant els partits oficials. El canvi de botes de Neymar ha estat un fet guionitzat que ocorria sobre la gespa al marge de la tensió del partit i fins i tot del resultat. Més enllà de les fintes desbordants del brasiler, els aficionats hem assistit sempre a un recital espectacular de canvis de botes: l’ham davant de les càmeres de televisió. I, vés a saber per quin misteri, tots els realitzadors audiovisuals s’han recreat amb el tipus de bota i la manera de cordar-se-les i descordar-se-les una i una altra vegada fins a aconseguir un tir de càmera per a una audiència captiva i desarmada davant del poder de Nike!
Projectes esportius al marge, els interessos creuats entre Nike i Nasser Ghanim Al-Khelaïfi –un qatarià nascut a Doha, propietari i president del PSG i una de les 100 persones més riques del planeta– han decidit el traspàs de Neymar al PSG! El Barça ha perdut un actiu esportiu i econòmic perquè no ha sabut o no ha volgut jugar la carta comercial que interessava a Nike i a la troupe Neymar: una constel·lació de persones i empreses que viuen del brasiler. El PSG d’Al-Khelaïfi està esponsoritzat per la mateixa Nike i Fly Emirates, petrodòlars de Dubai! Siguen d’on siguen, petrodòlars imbatibles que abans van enfortir el Barça d’acord amb sinergies econòmiques entre Qatar i el Barça, i ara serveixen per debilitar-les. Nike ha donat el vistiplau perquè, amb la seua decisió de màrqueting, espera escudellar-se la millor part del pot au feu francès.
A primera vista, no sembla una decisió esportiva massa encertada per a Neymar. La lliga francesa no és l’aparador de l’espanyola o la Premier. Però el PSG busca desesperadament la Champions, la competició que pot aportar al club més valor de marca. Neymar hi serà l’estrella de l’equip i l’entrenador Emery establirà un dibuix al seu voltant. En l’envit que assumeixen Al-Khelaïfi, Nike i Neymar es juga el prestigi esportiu del club, però sobretot el compte de resultats econòmics. Del PSG i el seu propietari, de Nike i de Neymar. Finalment, els jugadors de futbol del nivell de Neymar són “unitats de negoci” cada dia més “deslocalitzades”. L’equip del seu cor i de la seua butxaca no és sempre el mateix. Neymar jugarà allà on convé a les empreses que n’exploten la imatge i als clubs que els contracten d’acord amb interessos “empresarials” que no són només esportius.
La setmana que ve comencen les competicions oficials. Temps tindrem de parlar de futbol, una manera tan digna de passar el temps com una altra, malgrat els prejudicis. Neymar? Ne connais pas… A mi sempre m’ha agradat Semedo, que és qui l’haurà d’assecar en la Champions vinent. Ho esperem amb candeletes.
