Satèl·lit

Vaig començar aquest diccionari desautoritzat que perpetre en Diari La Veu amb un article sobre el decret de plurilingüisme de la Conselleria d’Educació. M’hi congratulava de l’operació de lligar el valencià amb l’anglés, una manera astuta de promocionar la nostra llengua servint-la amb un excipient que tapava moltes boques. Ara, però, els nostres admirables jutges han decidit que tot això és inaudit i que “discrimina” el castellà. En els darrers dies el lectors hauran assistit a suficients explicacions de les sentències en qüestió.

No sé si els membres del tribunal implicat han llegit alguna vegada T.S. Eliot. El gran intel·lectual d’expressió anglòfona va encunyar als anys 40 la noció de “cultura satèl·lit”, referida a aquelles cultures que s’expressaven en una llengua però no feien sinó vehicular-ne els continguts d’una altra. Era una bona descripció del valencià sotmés al dictat del castellà imperial, incapaç de generar substància pròpia, lligada directament al món sense passar pel peatge de Madrid. Ara la circumstància judicial ha reafirmat els vells pressupòsits eliotans: es pot promoure el valencià en una dimensió “raonable”, però de cap manera formant tàndem amb l’anglés, això on s’ha vist? L’edifici d’Educació, així, es desmunta per la part on era més audaç. El valencià, per als llibrets de falla i com a asignatura “regional”, res d’aventures de plenitud i de sobirania.

Desconec com acabarà tot plegat, perquè a hores d’ara comença la llarga odissea jurisprudencial. Potser el Suprem, potser el Constitucional. Mentrestant, l’administració estatal ja s’ha vist amb forces de recordar, en un altre acte del sainet, que la cancelleria valenciana no pot adreçar-se a Catalunya o les Balears en “valencià” perquè allà no el parlen. Allà parlen “català”… I tornem a les pantomimes habituals.

Una cinquantena de sentències que reconeixen la unitat del “valencià” i el “català” com a dues denominacions del mateix idioma, de què serveixen? Ja ho veuen vostés: de res o de quasi res. No eixim mai de pobres. Cada vegada que a algun il·luminat des de l’alta administración de l’Estat o des de la magistratura li dóna la gana de fer-nos la punyeta, la impunitat està garantida.

Volen un valencià de paradeta, un pur joc folklòric, una coseta inútil i sense transcendència. I la pregunta és: seran els nostres governants suficientment agosarats i intel·ligents com per sortejar aquestes trampes enverinades i resoldre el problema definitivament? Tenim armes: per què no les usem? Ens volen satèl·lit, però podem ser planeta. Intel·ligència, audàcia, trellat: posem tota la carn a la graella. La batalla es pot guanyar als tribunals, i de manera definitiva. Eliot, allà on siga, és amb nosaltres.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat