La primera vegada que em vestiren de fallera tenia uns quatre anys, em cobria el front un serrell molt espés i encara no tenia forats a les orelles. Tot i això, a ma mare, que de vegades té idees una mica boges (sovint per a bé, i en algunes ocasions per a regular), se li encengué una llumeneta i decidí enganxar-me les arracades directament dels dos rodets de cabell que m’havien fet a ambdós costats del cap, una mica de qualsevol manera. Arrodonia el look, un look amb reminiscències orientals, gal·làctiques i valencianes alhora, una mena de ratlleta de geisha que m’allargava el final dels ulls, el toc definitiu a un posat d’eixos que només salva el fet de tindre quatre anys, però que, si hagués tingut lloc uns pocs anys després, hauria sigut, de segur, absolutament catastròfic.
Aquest és el primer contacte amb el món faller que recorde i del qual, a més a més, hi ha constància gràfica: unes fotos on, malgrat l’extravagància, em mostre règia i orgullosa i amb un somriure d’orella a orella. Estava, efectivament, feliç: Jo, que de normal anava amb texans o xandall i sense massa ornamentacions, tal com manava el cànon progre de l’època, gaudia sent, durant una estona, algú diferent. Diferent del que era habitualment, però, al mateix temps, una mica més pròxima que de costum als meus cosins i a la resta de xiquets fallers del barri.
Així va ser com començaren a caure’m bé les Falles i el bon cert és que aquesta amistat s’estengué en el temps durant anys i anys. Sent adolescent, ja no feia colla amb els joves fallers del barri, entre d’altres coses perquè aquests passaven gran part de la festa amagats dins d’una carpa, i entre les Falles i jo començava a fer-se evident una distància ideològica que en alguns aspectes concrets, com el tractament de la llengua o de la dona, em grinyolava cada vegada més. Però, què caram, hi havia música i alegria al carrer, traca i castells de foc, no hi havia classe i ens sobraven les ganes de passar-ho bé. I ho aconseguíem, ja ho crec que sí.
I, no obstant això, sense adonar-nos-en, va ocórrer l’inevitable: tots vam créixer. Nosaltres i les Falles. Amb la diferència que aquestes ho han fet entregant-se a l’abús i a la desmesura, fins al punt que a molts no ens ha quedat una altra que trencar una amistat que mai ha estat devota, però que era bonica i s’allargava en el temps. I que ara, no obstant això, ja fa massa que ens ha deixat de compensar.
Ho explicava així l’escriptor i antropòleg Joan Francesc Mira fa uns anys en un article d’El Temps i no puc estar més d’acord: “Aclarim la idea, no estic contra les festes, amb tot allò que representen. Estic, amb gran desolació espiritual, en contra de la desmesura de les festes. He dedicat molt de temps i d’esforç a estudiar el fenomen fester valencià, que és especial i ben interessant. (…) I he arribat a concloure que ho hem fet tot malbé, com tantes altres coses. Per excés de promoció pública, per excés de diners, per massa dies i hores, per massa quantitat de tot”.
I és que la deformació grotesca, excessiva i invasiva que la festa ha experimentat en estes últimes dècades no deixa marge possible a l’escala de grisos: o ets faller o ets veí. I si ets veí i aspires que es conserve un mínim de civisme i de respecte que faça de València en Falles una ciutat festiva, sí, però, al mateix temps, habitable, ho tens ben cru. De fet, pel que hem pogut saber esta setmana, els qui no som fallers, sinó “veïns”, no només és que tinguem un problema. És que som el problema.
Segons mostren els resultats de l’estudi sociològic al col·lectiu faller que l’Ajuntament de València acaba de fer públic, en el qual s’ha enquestat gairebé la totalitat del cens faller dels dèneu districtes de la ciutat, vora la meitat de persones que integren aquest col·lectiu, que són, més o menys, unes vint-i-dos mil, pensa que un dels principals problemes de les Falles som els veïns. I a mi tot açò em causa una gran perplexitat. Em causa perplexitat, és clar, la resposta. M’al·lucina l’absència absoluta de sensibilitat i empatia dels fallers de comissió amb la resta de ciutadans, que som aclaparadorament majoria, per cert, i a qui durant unes setmanes ens fan la vida difícil, i en alguns casos, literalment impossible.
M’al·lucina, en un primer moment, però, ben mirat, si em pare a pensar, veig que en el fons és una resposta molt sucosa. Perquè és fallera fins a la medul·la: en primer lloc, per la quantitat enorme de fallers que l’han contestada, sí, però, sobretot, perquè diu molt, moltíssim, d’una de les característiques principals de les Falles que no s’esmenta a les guies turístiques i que, no obstant això, ha anat apoderant-se de la festa i de totes les seues manifestacions fins a convertir-se, de fet, en un dels seus pilars estructurals: les Falles, i la ciutat sencera mentre aquestes se celebren, són dels fallers. I els veïns no és que no estiguem convidats, és que, senzillament, molestem.
Arribem així al que més perplexitat em causa de tot aquest assumpte, que no és tant la resposta en si, que té molts números per a obrir el pròxim espectacle de Xavi Castillo, sinó la pregunta i, en general, el context de l’enquesta en la qual s’inclou. Quan Pere Fuset, regidor de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, va comparéixer fa unes setmanes davant dels mitjans per presentar l’estudi, ple, segurament, de bones intencions, va dir que “si volem que les Falles siguen allò que els fallers volen, hem de preguntar-los”. I en dir açò, va tocar os. Ací rau precisament l’error de partida: si les Falles són la festa dels valencians (a la ciutat de València i la seua conurbació, concretament en som més d’un milió i mig) i no només la festa dels fallers (vora quaranta tres mil en la mateixa demarcació), per què dimonis les Falles han de ser allò que volen els fallers i no el que vulguem tots? Les paguen només ells? No tenim dret, per tant, la resta, a ser tractats com a ciutadans de ple dret i no com a “no-fallers” o, com diuen a l’enquesta, com a “veïns”? Quan gosaran enquestar-nos a nosaltres també?
Així que ho sent, però no. Els resultats d’aquesta enquesta no “corroboren absolutament la pluralitat i la transversalitat del que és el major motor de cohesió de la ciutat de València”, que és com ha valorat Pere Fuset l’estudi. Més bé evidencien, en primer lloc, que, tot i el canvi de color polític a l’Ajuntament de València, el dret a decidir quines Falles volem continua recaient únicament i exclusivament en una minoria de ciutadans: la dels fallers dels casals, per a la meitat dels quals, la resta de la població som un problema.
I, per tant, la Festa i, sobretot, la manera en què continua enfocant-se, és, doncs, a dia de hui, un enorme factor de descohesió social perquè parteix de la perspectiva que hi ha dos grans grups de ciutadans, on una minoria mana i la resta traga, i perquè entre aquests dos grups l’abisme és cada vegada més gran. I sí, és molt bona idea obrir el balcó de l’Ajuntament al conjunt de la ciutadania durant les mascletaes i també està bé el reconeixement del Museu Faller com a museu oficial. Però a mi tot açò em recorda molt a la cèlebre cita d’El Gattopardo: “Fa falta que algunes coses canvien perquè tot continue igual”.
