Qui dia passa, any empeny - 7 d'agost

Entre tots els Albert que venera l’església catòlica, sant Albert de Sicília, carmelita, és un sant tan modest que els calendaris contemporanis ni tan sols l’esmenten, en benefici de sant Gaietà, que és un sant més aristocràtic. Però a Olot, a Relleu i a molts altres pobles del Mediterrani, celebren tal dia com hui la festa d’aquell sant remot nascut, miraculosament, de pares vells, en algun poblet de Sicília, a mitjan segle XII.

Els pares d’Albert, que tenien un bon passar, havien estat casats més de vint-i-cinc anys, sense que el cel els enviara descendència, encara que hem de suposar que la buscaven. I com per aquell temps no existia la maternitat subrogada ni la fecundació in vitro, no van tindre un altre remei que aclamar-se a la Mare de Déu, que els va enviar un fill quan ja havien començat a desesperar-se i ja no feien ús del matrimoni amb la mateixa freqüència ni la mateixa intensitat que quan eren joves. L’única condició que els va imposar el cel va ser que dedicaren la criatura al culte de la Verge, de manera que Albert va nàixer condemnat a viure reclòs en un convent, un monestir o una abadia.

Potser perquè el cel l’havia predestinat a convertir-se en sant o, potser, perquè li naixia, Albert feia penitència ara i adés, es mortificava sovint, convençut que el seu sacrifici trauria animetes del purgatori i, fora d’hores, convertia jueus al cristianisme, fins que se’n va anar ell mateix al cel, diuen que el dia 7 d’agost de 1307, a Messina.

Déu sap per què, Albert de Sicília és un dels sants que, com els Benissants de la Pedra, sant Cristòfol i alguns altres, tenen poder sobre les aigües i tal dia com hui, a Olot, Relleu i moltes altres parròquies, els fidels tenen accés a una aigua beneïda que té el poder de guarir ferides, calmar dolors i facilitar els parts, sempre que la demanen i la beguen amb la fe necessària.

Antigament, potser per influència del sant o perquè el mes d’agost no sol remoure les fonts ni els ullals, hi havia el costum de netejar els pous de les cases tal dia com hui i l’aigua es purificava amb un grapat de sal, un tros de pa o una poma, tres elements molt carregats de simbologia en la nostra cultura. Però el sistema més curiós i més utilitzat per "descontaminar" l’aigua dels pous domèstics eren les anguiles, als territoris on n’hi havia. Com que les anguiles només sobreviuen en aigües pures, netes, cristal·lines, perquè són uns peixos tan delicats com el seu sabor, la imaginació popular els atorgava el poder de purificar l’aigua perquè es menjaven totes les impureses...

Aquelles pràctiques que evoquen la santa innocència de la cultura popular podrien ser denunciades ara pels animalistes perquè si deixàrem caure un grapat d’anguiles en qualsevol pou, sobretot pels voltants de l’Albufera i d’altres llocs on havien estat presents durant segles, els animalets moriren sense remei, enverinats pels productes tòxics que embruten les nostres aigües. I encara que molts animalistes no se les vulguen menjar, seria una llàstima no haver aprofitat les anguiles per a fer-ne un bon suc, amb cebes meloses, o un allipebre sentidet.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat