La Federació de Societats Musicals ha presentat recentment l’aplicació web “Música i poble” –accessible en fsmcv.org/musicaipoble–, per tal de donar a conéixer tota l’activitat musical popular arreu dels nostres pobles i ciutats. L’esmentada aplicació, que disposa de versió web i mòbil, no només informarà dels concerts organitzats per la FSMCV, sinó també de la Federació de Cors de la CV (FECOCOVA), la Federació de Folklore de la CV (FFCV) i la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters (FVDiT).
És un fet que som terra de música. L’art de les muses és un element cabdal en les nostres festes: els moros i cristians, el misteri d’Elx, la Magdalena, les falles, les fires… Forma part intrínseca de la nostra cultura com a poble. Alguns de vosaltres tocareu un instrument en una banda i segur que no m’equivoque si afirme que tots tenim amics i familiars músics. Hi ha valencians, fins i tot, que estan tocant o donant classes de música a l’estranger. També, segons diuen alguns, som terra de festivals: FIB, Arenal Sound, Low, Rototom Sunsplash, Les Arts, Iboga…
Curiosament, ni la música en general ni aquestes manifestacions de cultura popular en particular, tenen una translació ni a l’ensenyament obligatori ni a l’àmbit de l’economia productiva. El mantra del canvi de model productiu es repeteix contínuament sense que acabe de concretar-se en absolutament res, més enllà de generalitzacions i llocs comuns sobre la reindustrialització.
Jo sempre he pensat que a l’hora d’implementar polítiques públiques, siguen econòmiques o de qualsevol altre tipus, cal parar atenció en el que es fa en altres llocs i aprendre d’altres experiències. Per descomptat, no es poden importar models aliens sense tindre en compte la pròpia idiosincràsia, però em sembla que observar altres realitats pot resultar de gran ajuda.
Sona a tòpic, però els països escandinaus són exemple en moltes coses. També ho són en el cas de l’ensenyament musical i de la seua comprensió de la música com una indústria amb un pes específic en el seu producte interior brut. Per exemple, a Suècia, un país de 9 milions d’habitants, el valor d’exportació de la música superà els 70 milions d’euros durant l’any 2011. Entre 2006 i 2016 els ingressos del mercat de música sueca van augmentar anualment durant tot el període fins arribar a aproximadament 1.400 milions d’euros el 2016.
Això des d’un vessant purament econòmic, on el sector públic, per cert, compleix un paper dinamitzador fonamental. Hi ha estudis de gravació públics i un suport al sector mitjançant ajudes econòmiques que cobreixen des de la gravació de discos fins a la realització de gires dins i fora de les seues fronteres.
Quant a la faceta educativa, la música està molt present a tots els nivells de l’ensenyament i especialment a la secundària, fins al punt que existeixen instituts amb especialitzacions musicals i –com no–, una política específica de beques.
Ningú no pot negar que el pop i l’electrònica sueca són un referent a tot el món, així que potser podríem aprendre una mica d’ells. La música i la cultura generen riquesa, no solament espiritual, sinó també material.
