El gueto

L'origen de la paraula gueto és curiós. Es remunta a la Venècia renaixentista en què les autoritats, en una acció que recorda als governants actuals, relegaren la població jueva a viure allunyada del corpore civitatis. El lloc escollit fou un districte on temps enrere havia hagut una foneria de metall, un getto vènet. El ghetto ha arribat als nostres dies no només com a un espai urbà segregat, sinó també com a «minoria social o ideològica que viu aïllada de la resta de la societat».

Fa poc vaig escoltar aquesta paraula de la boca del responsable de política lingüística de la meua universitat. Parlàvem de la presència del valencià als graus. Jo estava vertaderament convençuda que ajuntar en un mateix grup les dues llengües i intentar compaginar-les era igual que clavar a la mateixa gàbia un gat i un ratolí per tal de deixar-los fer. Calia que la nostra llengua estiguera en lloc segur i tots aquells que no volgueren estudiar en valencià no eren benvinguts. Ells s’ho perdien.

Aquell home, però, m'obrí els ulls. «Tampoc no podem fer guetos», m'etzibà. És clar que el valencià és això que en sociolingüística es considera una llengua minoritària i, a més, minoritzada, però no per això hem de tancar-lo amb pany i clau. El decret plurilingüe del govern, per exemple, que si no ha arribat al trending topic de la polèmica poc li falta, busca eliminar la segregació de les línies en valencià i en castellà per tal de garantir una educació del valencià en tota la població mitjançant el seu ús a l'aula. Jo no ho entenia; obligar tothom a parlar en valencià? Em feia por que el resultat fóra una hegemonia encara més forta del castellà, que Tom es menjara a Jerry dins de la gàbia. Però aquella paraula, gueto, em féu replantejar la meua postura. No és obligar el verb, sinó educar.

El valencià no pot continuar en el seu gueto, tancant-se portes endins per por. Un bon exemple n'és l'escena musical –la música trenca fronteres, diuen–. Carles Chiner, del grup Gener, parlava a una entrevista dels premis Ovidi quan reflexionà sobre aquest tema. Venia a dir que seria una bona idea una «gal·la important amb fons públics» de música valenciana, és a dir, música produïda al País Valencià, i on la música en valencià estiguera en igualtat de condicions amb les altres. El mateix podríem dir dels festivals: per què fer-ne només de música en valencià? La setmana passada tingué lloc a Borriana el festival de música Arenal Sound. Problemes, queixes i polèmiques a banda, grups amb renom a escala estatal o mundial com Kase.O, Amaral, Martin Garrix, Clean Bandit o Icona Pop hi assistien. El públic no era l'habitual de festivals com el Feslloch o concerts com els de la Gira d'Escola Valenciana. No obstant això, Aspencat, Txarango o Candela Roots també hi actuaven i fou una vertadera sorpresa observar un públic divers i certament nombrós que gaudia de les seues cançons.

La nostra llengua ja ha sobreviscut a anys de repressió durant i després d'una dictadura i s’hi ha anteposat, igual que Jerry el ratolí aconsegueix salvar-se en cada episodi de les urpes de Tom. No hi ha salvaguarda que valga, però, el valencià ha de consolidar-se al País Valencià. Ha d’ensenyar-se a les escoles i a les universitats, ha de parlar-se a la televisió i a la ràdio, ha de llegir-se als llibres i als periòdics i ha d’escoltar-se als discursos dels nostres governants. Ha de fer-se un lloc –el seu lloc– al panorama social actual. I per a això ha d’eixir del seu gueto.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat