Llegir Perú (I): Gabriela Wiener

-Coneixes Gabriela Wiener? -li demaní a la meua col·lega Zory.

Tan bon punt li vaig fer la pregunta, m’adoní que era absurda. Era clar que la coneixeria. I és que dels tres prestatges de narrativa peruana de la llibreria on havia entrat aquell matí, només tres llibres estaven escrits per dones i dos eren de Gabriela Wiener. Tots dos de no-ficció. Tots dos, sobre ella, el seu tema favorit. Wiener diu que la intimitat és la seua matèria, que documenta el que l’envolta amb l’esperança que, en relatar-se, algú més se senta relatat. “Hi ha moltes primeres persones: no totes són estúpides o inoportunes”.

Dubtí entre comprar-me Nueve lunas, el relat del seu embaràs, i Llamada perdida, on aquesta autora limenya parla de maternitat, de relacions sexuals i afectives, de la por a la mort, de la soledat. Optí pel segon.

-Gabriela és una gran figura del feminisme ací -m’explicà la Zory-. Sovint ha rebut crítiques ferotges pels temes que tracta i per tot el que explica de la seua vida.

Amb la contraportada de Llamada perdida i aquestes frases de la meua nova amiga, la dona que jo voldria ser si haguera nascut al Perú, m’endinsí en l’univers literari de Wiener, qui viu com ningú que jo conec i ho explica com pocs autors que he llegit. Relatar-se perquè els altres se senten relatats. Té un do especial per a escriure sobre situacions vitals extremes: aplica un torniquet perfecte just a temps, la ferida brolla només el que necessita perquè la sang no es torne negra.

Comencí a devorar el llibre aquella mateixa vesprada, vaig llegir articles seus a La República, busquí la seua bibliografia. També és poeta. Per què no la coneixia? Llancí la pregunta a les meues amigues de referència en literatura i feminisme. Era una xacra al nostre expedient. Investigant, però, vaig descobrir que, de fet, sí que l’havia llegit: a un llibre editat per Jorge Carrión, Mejor que ficción. Crónicas ejemplares. Inclou un perfil que Wiener li va fer a una “ama inflexible”.

L’endemà, m’alcí amb la determinació d’entrevistar-la. I enguisquí la Zory, que fa bones fotografies. També la Carmen, una amiga de llarg recorregut que, per casualitats de la vida, ara viu a Lima. L’anem a trobar i l’anem a entrevistar.

La il lusió es fongué al cap d’uns instants: Gabriela Wiener viu a Madrid. Però ves per on, la vida m’havia portat a aquesta ciutat sudamericana la setmana en què se celebrava la FIL Lima, la fira internacional del llibre de la capital del Perú, i Wiener acabava de publicar un llibre amb Estruendomudo coincidint amb aquesta gran cita anual.

L’entrevistàrem tres dies després, diumenge al vespre. La Zory darrere de l’objectiu i la Carmen i jo, gravadora en mà. Jo em vaig llegir Llamada perdida i ella, aquest últim, Dicen de mi, on Wiener entrevista persones clau de la seua vida: sa mare, la seua germana, el seu home, la seua dona, la seua exmillor amiga, Leila Guerriero i la seua editora, entre d’altres. Quinze entrevistes rematades per una no-entrevista a un excompany que li pegà, tot un tractat de feminisme apte per a qualsevol profà en la matèria.

La Carmen i jo preparàrem l’entrevista la mateixa vesprada a un bar del barri de Miraflores, on férem veure que el temps no havia passat, que no vivim a continents diferents i que podíem quedar un diumenge qualsevol per prendre un café i mirar enrere i mirar endavant, com quan ho fèiem sempre que ens venia de gust.

Aquella nit, després del café, després de l’entrevista, pensí que el món seguirà pagant la pena mentre descobrim persones que ens expliquen les coses com ningú mai ens les ha explicat, mentre les puguem entrevistar, mentre siga possible seguir fent amigues com la Zory, mentre es puguen conservar amistats com la de la Carmen. I mentre puga seguir escrivint sobre tot això.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat